Literatura Catalana

poesia a comentar de Bruixa de dol

2008-06-05T14:30:00.000-07:00

Tombant

III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

Aquesta poesia es la tercera del llibre "Bruixa de dol" apartat "Tombant" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.

Com podem comprovar es un poema molt curt compost per una estrofa de 4 versos i un vers al final que és la conclusió.
En el primer i segon vers hi trobem un encavallament. El primer vers, és un vers amb ironia no té sentit el que diu.

Està narrat en singular, aquesta persona busca el seu cor, el seu amor perque no el troba. El tercer vers diu: "alço la copa on mor la lluna" aqui es referis a que es reflecteix l lluna en la copa de vi.
I l'ultim vers dius: "m'he emborratxat de solitud" ja que per l'unic que serveix el vi és per emborratxar-se.

En conclusió podem verure un poema molt curt on Maria Mercè Marál aplica el tema de la solitud i l'amor com en tots els seus poemes.

poesia a comentar de Bruixa de dol

2008-06-05T14:16:00.000-07:00

V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Aquesta poesia s'anomena "Brida" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.

El títol "Brida" significa agafar les coses o el que tenen els cavalls a la boca per poder domar-los.
Aquest poema està compost per 6 estrofes les estrofes:1, 3 i 5 estan compostes per6 versos i les estrofes 2, 4 i 6 per dos versos els qual tots tres són el mateixos. "traginer de cançons en cavall sense brida" en aquestes estrofes podem trobar encavallaments. Parla en singular durant tot el poema i expressa una serie de intencions utilitzant el verb anar en condicional, en la tercera estrofa els dos primers versos que hi trobem un encavallament podem veure-hi que fa una pregunta en present.

El poema comenta que ella vol anar-hi a l fira amb molta llibertat amb un cavall sense brida.
Té els llavis oscats per la vida que ha tingut fins ara, plena d'experiències. Alló que la té atrapa és l'amor, no era un amor feliç ella el que volia era escapar de les cadenes que en aquest cas es refereix al matrimoni que va tenir.

En conclusió a ella li agradaria anar sobre un cavall que anés sense fre i li agradaria participar en la fira de Folls, i amb aquestafesta li agradaria asistir amb la pròpia experiència vital.

poesia a comentar de Bruixa de dol

2008-06-05T13:50:00.000-07:00

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

Aquesta poesia s'anomena "Zodíac" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.

Aquesta poesia és un sonet, es a dir, té quatre estrofes dos d'elles quartets i les altres dues tercets. Conté rima consonant creuada en els dos primers quartets i encadenada en el tercets.
El primer i quart vers tenen rima femenina i el segon i el tercer rima masculina. Els versos són d'art major concretament són decasíl·labs. Hi ha censura en el tercer vers a la 4 síl·laba.

El títols ens parla sobre el zodíac que ens parla sobre el caràcter, el futur, etc.
Esta narrat en persona singular. El poema comenta que ella agafa tots els seus records els fica en una maleta, això vol dir que no vol recordar el seu passat. El seu destí de fracàs vol que se'l menji el mar. quan anomena la ruleta es refereix a que juguem amb la ruleta de la nostra pròpia sort ella vol jugar de nou perque vol una vida nova, vol començar des de zero.
Vol tirar una sageta a un cor per que aquest s'enamori d'ella. Ella vol que s'encadeni el cranc i l'escorpí (dues persones) i que la relació tingui fruit.

En conclusió Maria Mercè Marçal ens narra la seva vida i com vol oblidar el pasat i començar de zero.

Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies de l'obra.

2008-06-05T06:58:00.000-07:00

Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.

Anna Montero en aquest comentari comenta que al llegir el llibre Bruixa de dol sentia una veu pròpia diu que Maria Mèrce Marçal explora, temàticament, uns espais què són exclusivament femenins, o bé universals resseguits amb la vivència d'una manera personal.
Com diu Maria Mercè Marçal a l'apartat del llibre "la germana, l'estrangera" els seus llibres són uns discurs sobre ella mateixa, complex i sovint oníric.

Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la" homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empùries, 1998.

En aquest comentari Isidor comenta el text literàri , Sota el signe del drac, comenta totes les parts en que esta escrit.
La primera part va de Cau de llunes A sal oberta on Isidor sent per part de la lluna una gran feminitat en les poesies. Cau de llunes es desplega en tres direccions: el festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de la dona.
I la segona part està bruixa de dol, on també s'utilitza el festí eròtic i Amorós, la condició de la dona i el compromís polític.

Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.

Àlex Broch diu que Maria Mercè Marçal escriu les seves obres amb tota la llibertat del món i on s'expresa tal i com és ella mateixa, des de una veu personal i pròpia.
I com a l'entrevista de "Qui sóc i perquè escric" que es deia que Maria Mercè Marçal no tenia una única temàtica, ni un únic caràcter, etc. en aquest comentari l'Àlex diu que ella no renova cap tradició sinó que en crea de noves.

Lluis Busquets i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona; Edicions El Mall, 1980.

Comenta que intenta donar veu propia a totes les seves obres i com a coses noves una rauca molt més conscient de la seva pròpia veu coma dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula.
Cau de llunes comprarada amb bruixa de dol diu que potser esta més aprofundida en les inhibicions i l'espurna de la felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalment entre homes i dones.
Utilitza molt els sonets en Bruixa de dol i en totes les seves obres i com ella diu ja no pot treure-se'l de sobre.
El títol fa homenatge a Foix i la bella canço de plou i fa sol.

CONCLUSIÓ GENERAL DELS COMENTARIS.

En conclusió podem veure com tots els comentaris fan referencia a les obres de Maria Mercè Marçal on ella intenta expresar-se así mateixa amb veu personal, amb diferents actituds en cada poesia i sempre amb un tó bastant femení, totes les poesies solen tractar sobre l'amor, l'erotisme, la condció de la dona (molt important per a ella) i el compromís cívic.
Els comentaris i les obres de Maria Mercè Marçal concideixen en que ella és una bona esciptora i que sempre vol fer i donar les seves poesies amb veu propia.

fotos de Maria Mercè Marçal

2008-06-05T06:43:00.000-07:00

Antologia de les poesies de Bruixa de dol.

2008-06-04T15:34:00.000-07:00

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales

II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.

V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.

III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!

VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.

IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...

X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.

XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.

*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.

*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.

*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!

*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.

III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

IV
INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.

VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.

XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.

XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.

XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)

I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.

II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.

III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!

IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!

VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.

VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.

TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Perfil que ens dona l'entrevista

2008-06-04T15:26:00.000-07:00

Tenim una autoreflexió. Parla d'una manera metafòrica.
Maria Mercè Marçal es perque considera que ella com autora té diferents actituts, no té una única temàtica, no té un únic caràcter, etc. Ella observa tot això en els seus versos i llibres, perque en cada obra es veu ella mateixa.
La seva mare li deia que la serp estava amagada en les golfes perque ella no hi pugès però ella hi pujava i abans d'arribar a d'alt del tot ella ja veia la serp llavors se'n anava corrents cap a baix, però la serp no era real era la simple imaginacio d'una nena petita. Per a ella l'escriptura és temptació, repte ( és un gran repte per voler escriure i escriure bé ), transgressió i mancança.
Maria Mercè Marçal fa una comparació amb la seva escritura i el que li deia la seva mare.

característiques de Bruixa de dol

2008-06-04T15:15:00.000-07:00

L'obra està articulada només en dues parts: la primera, més extensa, i la segona, més reduïda, però que repeteixen el amteix esquema formal; la presència, en primer lloc, dels poemes amb les formes mètriques i estròfiques que podríem dir més fàcils, més populars i, després, el bloc dels sonets que són una fita assolida per Maria Mercè Marçal i que, com ella mateixa diu, ja no se'ls val poder treure de sobre.
La primera part del llibre comença amb la Divisa i té Foc de Pales amb cinc posicions, Tombant amb dotze, Foguera joana amb nou i Bruixa de dol amb tretze. La major part dels poemes són amb versos d'art menor i rima assonant, alguns amb tornada i de ressonàncies populars, menys els tretze sonets de Bruixa de dol que són de construcció clàssica amb decasíl·labs.
Els temes semblen seguir una cronologia que comença amb records d'infantesa i de la primera fase amorosa i que continua amb el període de la desfeta de la relació i aniria del solstici d'hivern, el vint-i-u de desembre, al estiu per Sant Joan, pasqant per Carnestoltes.

Característiques principals de la seva obra

2008-06-02T03:53:00.000-07:00

Maria Mercè Marçal, com ella diu, les seves primeres obres ( Cau de llunes, Bruixa de dol, Sal oberta) són "una mena d'autobiografia sombòlica i imaginària... Un discurs sobre mi mateixa, complex i sovint oníric.
Expressa amb tota la força l'amors lèsbic, Maria Mercè Marçal es sent molt identificada amb les bruixes perque ella també ha de fer les coses d'amagat. La voluntat formal deia que li servia per ordenar el caos del desig, la passió i la pèrdua, assoleix una gran perfecció en aquestes sextines escrites en els moments de daltabaix.
Maria Merce Marçal estava interessada per l'astrologia, com es trasllueix en la seva poesia on apareix l'escorpí ( que era el seu signe zodíac) i també el drac ( que era el signe que li corresponia en l'horòscop xinès).
De les seves paraules es important destacar la clara consciència de Maria Merce Marál pel que fa a recerca d'una veu pròpia que lligui amb la tradició literària i que expressi l'experiència quotidiana de la diversitat de les dones de manera individual i col·lectiva.

Obres literàries de Maria Mercè Marçal

2008-05-23T01:37:00.000-07:00

Poesia

-Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (1998, 2a edició).
-Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1998.
-Terra de mai. València: El Cingle, 1982.
-Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982 / Barcelona: Edicions 62, 1993.
-La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985 / -Barcelona: Edicions 62, 1995.
-Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).
-Llengua abolida (1973-1988). València: 3 i 4, 1989 (2000, 2a ed).
-Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000.

Novel·la
-La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna, 1994 (1996, 5a ed.).

Narrativa breu

-Viratges, reminiscències, dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990.
-Jocs de màscares, dins Dones soles. 14 contes. Barcelona: Planeta, 1995, p. 73-92.

Infantil i juvenil

-La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada [basada en una narració d'Anselm Turmeda; coescrita amb Glòria Puig; il·lustracions de Montse Ginesta]. Barcelona: Aliorna,1986.
-Cançó de saltar a corda. Barcelona: Cruïlla, 2004.
-La màgia de les paraules [il·lustracions Mabel Piérola]. Barcelona: Baula, 2004.

Crítica literària o assaig

-En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
-Rosa Leveroni, en el llindar, dins Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.
-Com en la nit, les flames, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
-Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004.

Altres

-Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del s. XX. Barcelona: La Magrana, 1999.
-Contraban de llum. Antologia poètica de Maria-Mercè Marçal [estudi introductori de Lluïsa Julià]. Barcelona: Proa, 2001.
-100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal [pròleg i selecció de J. Triadú]. Barcelona: Pòrtic, 2003, p. 164.
-21 escriptores per al segle XXI [ed. S. Abrams, A. Broch, M. Casacuberta i I. Cònsul]. Barcelona: Proa, 2004.

Biografia Maria Mercè Marçal

2008-05-23T01:21:00.000-07:00

http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.

Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

2008-05-11T04:16:00.000-07:00

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, volia ser actriu, escriure teatre, escriure novel·les i volia ser molt molt estimada, poc després va escriure unes temptatives narratives.
Es va llicenciar en lletres. No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en una taula de despatx.
El 1969 començava el periodisme, i finalment el 1970 tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor català de narracions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó.
Ella feia el seu punt de vista d'una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit de jaqueta, que proclamava un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l'estil, i que reclamava un canvi polític radical.
Emprenia l'ambiciosa feinada d'analitzar la burgesia barcelonina. Sí algun punt d'esquemtica i inevitable innocència a banda, demostrava un coneixement ben directe de la matèria que havia triat.
Molta roba i poc sabó... era, doncs, l'embrió increïblement complet d'un món personal que li donaria nom i prestigi, es va estendre al llarg d'una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona adéu (1970), El tems de les cireres (1977) i L'hora violeta (1980). Però que en realitat, encara, no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó que també s'estén a la quarta novel·la, L'opera quotidiana (1982), que per alguna cosa s'obre amb Patrícia Miralpeix, protagonista del segon conte de "Molta roba i poc sabó". I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu meladiosa (1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que passeja repetidament per les pàgines d'aquell primer recull! No , no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt més.
Algunes persones, prop seu, la van animar en la intenció d'escriure una mena de comèdia humana barcelonina. Malgrat que ella mateixa havia parlat d'un trencament estilístic i d'intencions després de L'hora violeta la Montse se'ns dibuixa com la creadora d'un món coherent, magníficament ben lligat, on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d'una burgesia barcelonina i patètica.
Malgrat la mena de buit que es va començar a crear, a partir d'un moment determinat es va tendir a minimitzar la seva ambició, la seva importància literària i històrica. Un buit subtil que la va fer patir i la va fer trontollar en algun moment, malgrat la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants altres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua trobant, quantitat de lectors apassionats.
Montserrat Roig s'alça avui com una fabuladora esplèndida, cap de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, encara millor, un imaginari propi que d'alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L'agulla daurada són dos llibres esplèndids, però no són els llibres de la Roig, són, sí, una de les seves facetes, i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió més ambiciosa i arrriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones. Un cicle cmplex, polièdric, apassionat i fascinat, que profundament va arribar fins al seu final, que així va burlar la mort o la mutilació.
que et va salvar, sí, ho reconec , punyetera, voluble, estimada criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb l'horror de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com a única resposta i consol.

Treball del llibre Ramona, adéu. Raquel i Ainhoa.

2008-04-19T05:57:00.000-07:00

Proposta 1. Tema i argument.
Doneu desposta a aquestes preguntes des de la vostra experiència com a lectors/es. Després, relacioneu les despostes amb el tema -o temes- de Ramona, Adéu.

Podria ser que els escriptors/escriptores no suportem la felicitat –i encara menys la dels altres- perquè aquesta és matèria difícilment transformable en literatura?
Penso que per un escriptor pot ser dificil transmetre la felicitat a través d'un text però des de el punt de vista del lector potser molt diferent ja que tota historia acaba tenin el seu troçet de felicitat.

Considerem tot sovint com “grans temes” en literatura -ai, la jerarquia!- la dissort, la mort o el pas del temps, mentre que la felicitat, fugaç però no menys lluminosa, la deixem per als fulletons i els telefilms?
simplement perquè són més importants, i la felicitat és més dificil de transmetreen una novel·la.

Proposta 2. Personatges.
2.4.Llegiu el fragment (pp. 195-196) en què Mundeta es compara amb la protagonista de la reina cristina de Suècia i comenteu-lo.

És com una breu descripció de la Mundeta Ventura, on la Mundeta es sent identificada en alguns aspectes amb la protagonista de la reina Cristina de Suècia, on li agradaria molt ser com la Cristina, la qual sembla ser molt feliç perquè es perfecta i segueix el camí de la felicitat.

2.1.En la guia d’estudi hem fet referència sobretot als personatges femenins. Els masculins: Francisco Ventura, Víctor Amat, Ignasi Costa, Joan Claret, Jordi Soteres…, tot i que secundaris, són imprescindibles en la construcció de Ramona, adéu. Feu-ne un anàlisi.
·Francisco Ventura.
Està casat amb la Mundeta Jover. Ës un home adinerat. Li agrada escriure poemas per la seva dona i pintar. És meticulós i ordenat. El seu lema és: ordre, pau i tranquilitat.

·Víctor Amant.
És un estudiant amb el cual la mundeta Jover inicia una aventura amorosa, encara que ell no respon a les seves espectatives.

·Ignasi Costa. És l’enamorat de la Mundeta Ventura. És un home prim i amb els cabells pentinats cap endarrera i fixos. Ho va veure per primera vegada mentre passejava a les seves cosinetes i desprès el va conèixer a la festa de la Kati. Al final es suïcida de la novel·la se suïcida.

·Joan Claret.
D’aquest personatge no hi ha molta informació, sabem que al principi de la novel.la la Mundeta Ventura, la seva dona, ho està buscant entre els morts i els ferits del bombardeig.

·Jordi Soteres. Ës el promès de la Mundeta Claret i va nèixer a Mèxic.

3.1 Busqueu informació sobre l’argument d’algunes d’aquestes novel·les i després expliqueu:
a) quina part o parts de la ciutat hi apareixen
b) quina classe social retraten
c) en quin temps històric se situa l’acció

Nada (1945) de Carmen Laforet

Andrea parteix a Barcelona amb l'esperança de trobar les bases per a una nova vida amb la condició de lliurar-se dels lligaments que li han estat imposades durant la seva estada en el poble. Aquesta esperança es veu dissipada al contemplar el panorama que assola la casa en la qual va a residir. Durant l'any en el qual resideix a Barcelona i malgrat la seva tancada personalitat, la protagonista assoleix establir una gran amistat amb Ena, una noia de família adinerada i de radiant personalitat. Aquesta amistat es veu alterada quan Ena sap de l'existència de Román, l'extravagant oncle d'Andrea, amb qui establix una misteriosa relació que finalitza amb una venjança personal per part de Ena i amb el posterior suïcidi de Román que provoca el desenllaç dels esdeveniments. Al final Ena es va a Madrid a viure i convida a Andrea al poc temps que vagi a treballar i residir a la capital on continuarà els seus estudis amb renovades esperances.

a) L'espai extern de la novel·la s'estén a Barcelona i els seus voltants. Apareéis restaurants de la barcelonesa, la catedral i l’església de Santa María del Mar, el Tibidabo, etc.
b) Correspon a una classe social mitjana, encara que malgrat la guerra la familia està escassa de menjar.
c) El temps històric correspon a la postguerra, entre els anys 40 i 50 (Guerra Civil Espanyola).

La verdad sobre el caso Savolta (1975) d’Eduardo Mendoza

El protagonista, Javier Miranda, és un noi de poble, que viatja a Barcelona de principis del segle XX, a la recerca de treball; comença treballant en un despatx d'advocats a càrrec de Cortabanyes, i aviat coneix al que serà el seu mentor, Paul André Lepprince. L'obra narra els tèrbols successos que van portar a terme, sobretot Lepprince, per les ànsies de poder d'aquest últim. En l'obra també es tracta el tema de l'amor, a través de María Coral, qui torna boig d'amor a Lepprince. L'obra conclou amb grans revoltes dels treballadors a Barcelona, que van ser qui van incendiar l'empresa d'armes Savolta, que dirigia Lepprince, provocant la seva mort. Després d'aquest succés, Miranda emigra amb la qual és la seva esposa, a Nova York.

a) La novel·la està situada a Barcelona, llocs com: Plaça Catalunya, les Rambles, l’Eixample, el vessant del Tibidabo, el Raval, el Barrio Chino, la zona industrial de l’Hospitalet y Sant Martí de Provençals.
b) En la novel·la es mostra una Barcelona en tots els seus nivells socials, des de l'alta burgesia fins als seus nivells més ínfims.
c) Aquesta novel·la està situada entre 1917 i 1919, període molt conflictiu a Barcelona i Catalunya. La burgesia, que ha acumulat grans capitals durant la primera guerra mundial (1914-1918), gràcies a la rentabilísima neutralitat, veu com s'esquerda el seu imperi econòmic des de la fi de la guerra i contempla espantada unes convulsions socials, justifícadísimas per la greu crisi que s'aveïna i els baixos salaris, que donaran com resultat un panorama d'acomiadaments, vagues i fins i tot assassinats.

Vida privada (1924) de joseph M. de Sagarra

Una lletra de canvi impagada, detonant d'un xantatge de conseqüències tràgiques per un gigoló nihilista, aixecarà les teulades de l'alta societat barcelonina dels anys trenta, mostrant un univers decadent poblat per aristòcrates arruïnats, entretingudes de oropel i parvenus impresentables.

a) La novel·la està situada a Barcelona, llocs concrets com l’Eixample i les Rambles.
b) Les classes socials són l'aristocràcia i l'alta burguesía.
c) La novel·la està situada entre els anys vint i principis dels trenta que viu els darrers moments de la Dictadura de Primo de Rivera i l'inici de la República.

Proposta 3.Espai.
3.2.Les tres dones protagonistes veuen Barcelona de forma diferent. Compareu la visió que tenen da la ciutat a partir dels fragments que hem seleccionat.

La Mundeta Jover i la Mundeta Claret pensen el mateix sobre la Rambla de Barcelona, per a elles dues es una gran reliquia una de les parts més boniques de tota Barcelona, on la gent pot caminar despreocupada, i l’unic respir d’una personalitat abatuda.
La Mundeta Jover comenta que Barcelona se envelleix i la Mundeta Claret comenta com era abans la ciutat, una ciutat en ruïnes, decrèpita...

La Mundeta Ventura no parla molt sobre Barcelona però pel que diu en aquest petit fragment podem entendre que la seva Barcelona se la estima des de diferents punts de vista, però també té molta semblança amb les visions de les altres Mundetes ja que las tres Mundetes s’estimen molt la seva ciutat, Barcelona.

Proposta 4.Temps.
4.1.Busqueu informació sobre aquests fets per poder entendre millor Ramona, adéu.

6 de desembre de 1894
En 1893, el anarquista Santiago Salvador va tirar una bomba en la platea del Liceo que va causar 20 morts.

16 de juliol de 1898.

Arsenio Martínez-Campos Antón (14 de desembre de 1831 – 23 de setembre de 1900). Militar y polític espanyol. Autor del pronunciament militar que va significar la Restauració borbònica a Espanya.

Valeriano Weyler y Nicolau
Va ser un noble, polític y militar espanyol, Marqués de Tenerife y Duque del Rubí, Grande de Espanya, capità general de Cuba durant la sublevació independentista de José Martí y Máximo Gómez. Va ser famós per la seva denostada política de Reconcentració.

Inauguració del tramvia elèctric a Gràcia.
L’any 1901, ara fa un segle es va inaugurar un sistema combinat de transport de tramvia elèctric i funicular (el primer a Espanya) que comunicava la ciutat de Barcelona (Sant Gervasi de Cassoles) amb el cim del Tibidabo. Aquest sistema de transport formava part d’una urbanització creada pel Doctor Salvador Andreu i Grau que pretenia urbanitzar la muntanya. Com que l’Ajuntament pretenia preservar la muntanya la S.A. El Tibidabo, es va especialitzar en crear un parc d’atraccions i sales de festes al cim de la muntanya que han perdurat fins avui.

2 de gener de 1900
“les esglésies són plenes de gom a gom perquè ha tombat el segle i la gent té por”
Es refereix a que com es l’any 1900 diu que es tomban de segle i la gent té por.

Unió Regionalista
Els dirigents de els corporacions econòmiques i ciutadanes de Catalunya van optar per formar un grup de caire polític: la Unió Regionalista. El programa demanava una autonomia política i administrativa. Es va organitzar el Centre Nacional Català (1900, Riba entre d'altres). A l'abril s'arriba a l'acord de presentar una candidatura unitària a les eleccions convocades per al mes de maig. La “candidatura dels quatre presidents” encapçalada per Rusiñol, Robert, Montaner i Torres. La candidatura catalanista s'imposà totalment.

28 de juliol de 1909
L'anarquisme és un conjunt d'idees filosòfiques i polítiques que tenen en comú el rebuig cap a l'Estat i qualsevol forma d'autoritat, jerarquia o coerció física, mental o espiritual, així com la creença en la supremacia de l'individu.

Raquel Meller va ser una cantant, cupletista i actriu de cinema espanyola, el qual el seu mom vertader va ser Francisca Marqués López. Es diu que va ser la artista espanyola amb més éxit internacional durant tot el segle XX. Va ser ella qui va cantar la versió original de cançons famosíssimes espanyoles de la seva època, com La violetera. Durant els anys vint i trenta va ser famosa i admirada com un estel internacional.

4.3. Amb les dades que ens ofereix la Mundeta Ventura i amb la informació que hàgiu pogut aconseguir sobre el bombardeig del Colisèum escriviu una notícia explicant que va passar aquell dia. No oblideu que el text que redacteu ha d’intentar donar resposta als següents interrogants: què, qui, quan, on, per què, com.
Entre el 16, 17 i 18 març del 1938 van tenir lloc els fets mes cruels de la Guerra Civil Espanyola a la ciutat de Barcelona. Durant aquests tres dies van morir unes 700 persones,1.200 van resultar ferides i 48 edificis van quedar totalment destruïts a causa dels feroços bombardejos de les tropes feixistes. La capital catalana es va convertir en un banc de proves de les pontencies feixistes: la guerra de saturació. Cap altra ciutat havia estat abans bombardejada des de l'aire de forma tan sistemàtica i durant tant temps. Els atacs mancaven d'objectius militars en una ciutat oberta, sense defenses i amb poques instal·lacions estratègiques. Els seus habitants eren dones, ancians i nens, doncs els homes estaven en el front. Les estacions de metro es van convertir en refugis. Els aliats de Franco van llançar sobre la capital catalana 44 tones de bombes en una sèrie d'atacs sistemàtics. Els bombardejos es produïen cada tres hores i no tenien un objectiu militar: era un atac contra la població civil per a provocar el terror en la retaguardia republicana.

Proposta 5.Estructura.
5.2. A la novel·la, hi trobem diferents moments de clímax: són episodis que fan avançar i que intenten mantenir l’atenció del lector. Localitzeu-los en cada una de les històries.

Moments com quan la Mundeta Jover està corrent per la montanya i li começa a sortir sang d’entre les cames. Quan arriba el metge li diu ue estava embarassada i que ha perdut el nen.
Un altre moment de clímax és quan la Mundeta Claret enxampa infraganti al seu promès amb la seva amiga Anna. Va sortir de la casa i es va muntar en el primer cotxe que va passar. Va tenir relacions sexual amb el desconegut i después la va pagar.

5.3.Quines diferencies hi ha? Què creieu que aporten a la novel·la aquestes repeticions?

Les diferencies que hi ha entre les pàg.198-199 i les pàg.227-228 que parla sobre la mort de en Francisco és que en les primeres comenta que esta malat i que s’havia mort i en les altres pàgines la Mundeta descriu els símptomes de les hemorràgies que tenia en Francisco i que feia deu anys que estava malalt.

En el segon cas en les pàg. 123-198 es comenta que la Mundeta esta passejant a les seves cosines quan veu a l’Ignasi que estava quiet miran les roses i en les pàg.135-145 es quan la Kati li presenta a l’Ignasi a la Mundeta, llavors comencen a parlar i ell li diu que si s’havien vist algun vegada i ella li diu que si i li explica tota la historia fins que l’Ignasi li dona un petó a l Mundeta i ella no es sent bé i se’n va.

Aquestes repeticions aporten a la novel·la més coneixement sobre els personatges i les relacions que tenen entre ells.

Proposta 6.Narrador i punt de vista.
6.2. Traduïu el poema i busqueu informació sobre el moviment de la Nova Cançó.

Les yeux d'Elsa
Louis Aragon (1897-1982)

Tes yeux sont si profonds qu'en me penchant pour boire
J'ai vu tous les soleils y venir se mirer
S'y jeter à mourir tous les désespérés
Tes yeux sont si profonds que j'y perds la mémoire

Les vents chassent en vain les chagrins de l'azur
Tes yeux plus clairs que lui lorsqu'une larme y luit
Tes yeux rendent jaloux le ciel d'après la pluie
Le verre n'est jamais si bleu qu'à sa brisure

Une bouche suffit au mois de Mai des mots
Pour toutes les chansons et pour tous les hélas
Trop peu d'un firmament pour des millions d'astres
Il leur fallait tes yeux et leurs secrets gémeaux.

Cachent-ils des éclairs dans cette lavande où
Des insectes défont leurs amours violentes
Je suis pris au filet des étoiles filantes
Comme un marin qui meurt en mer en plein mois d'août

J'ai retiré ce radium de la pechblende
Et j'ai brûlé mes doigts à ce feu défendu
Ô paradis cent fois retrouvé reperdu
Tes yeux sont mon Pérou ma Golconde mes Indes.

Il advint qu'un beau soir l'univers se brisa
Sur des récifs que les naufrageurs enflammèrent
Moi je voyais briller au-dessus de la mer
Les yeux d'Elsa les yeux d'Elsa les yeux d'Elsa

Los ojos de Elsa

Inclinando a tus ojos los míos sitibundos
en su fondo vi todos los soles reflejados,
y el salto hacia la muerte de los desesperados,
como el de mis recuerdos a tus ojos profundos.

Vuelve al azul la bruma del viento perseguida;
-más diáfanos tus ojos abiertos bajo el llanto;
ni aún tras de la lluvia los cielos fulgen tanto;
el vaso azul no es tan azul como en la herida.

Al Mayo de las voces basta con un salterio
para todos los ayes y todas las canciones;
guarda un trozo de cielo luceros por millones,
donde faltan tus ojos con su doble misterio.

¿Escondes tus relámpagos en medio del espliego
donde el insecto vive su voluptuoso instante?
Preso estoy en el lazo de la estrella filante,
como ahogado marino bajo estival sosiego.

Yo extraje ese metal sutil de su pechblenda;
yo calciné mis dedos en su fuego prohibido;
paraíso mil veces recobrado y perdido,
tus ojos mi Golconda, mi dorada leyenda.

Y sucedió que el mundo bajo la tarde excelsa
rompiose en arrecifes de pérfidos fanales,
en tanto yo veía desde los litorales
sobre lívidas ondas brillar los ojos de Elsa.

Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix el moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim.
Aparegué a la segona meitat de la dècada 1951-1960, en iniciar-se un grup format per consell de Josep Benet i de Joan i Maurici Serrahima i integrat per Jaume Armengol, Lluís Serrahima i Miquel Porter, els quals compongueren unes primeres cançons en català, fet que responia a un clima tant universitari com de les diferents classes socials catalanes. També hi va tindre a veure: l'aparició radiofònica de Font Sellabona com "El trobador de Catalunya", la fundació de la discogràfica Edigsa, etc.
El 1959 un escrit de Lluís Serrahima, publicat a la revista Germinabit amb el títol Ens calen cançons d’ara aglutinà autors i cantants, i després d'un èxit multitudinari al Centre Comarcal Lleidatà, es forma un grup homogeni, Els Setze Jutges, iniciat per Remei Margarit i Josep Maria Espinàs, als quals s'afegiren aviat Delfí Abella i Francesc Pi de la Serra.

Proposta 7. Simbologia
Poseu-vos en el paper d'un escriptor o d'una escriptora. Imagineu quina podria ser la funcionalitat de:
·una rosa groga:desamor, tristesa, pena, desànim
·un collaret de perles:suntuositat, riquesa, elegancia, delicadesa, finura
·un colom mort:guerra, sang, mort,dolor
·un rellotge de paret aturat:por, inseguretat, calfred, inquietud
·un llibre al qual s'ha arrencat una pàgina en la vostra hipotètica primera novel·la:somni fracasat, objectiu frustrat

Proposta 8. Llengua i estil.
8.1.Busqueu informació sobre l’ús del català en aquest període i relacioneu-la amb episodis concrets de la novel·la.

Segle XIX

Trobem un intent de recuperació lingüística i cultural: La Renaixença (1833) amb el Romanticisme com a moviment literari ja que aquest exalta la pàtria catalana. A l'any 1859 trobem els Jocs Florals. A l'hora d'establir un model de llengües trobem dos tipus de català:

•el català acadèmic: més sofisticat i basat en els clàssics.
•el català que ara es parla: és el més popular.

La polèmica entre les dues tendències es tanca es les propostes lingüístiques que un grup d'homes de lletres van fer a la revista “L'Avenç”.

Segle XX

L'any 1906 es celebrava el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, iniciativa duta a terme per Antoni Mª Alcover. Aquest congrés passà les bases per la futura normalització del català. L'any 1907 Enric prat de la Riba funda l'Institut d'Estudis Catalans. Dins aquest organisme es va crear la Secció de Filologia , que sota la direcció de Pompeu Fabra, va fixar l'ortografia l'any 1913, la gramàtica l'any 1918 i el Diccionari l'any 1932. Fabra va fer del català una llengua moderna, opta per a tots els usos i per a tots els territoris de parla catalana.
L'inici del segle el trobem amb Modernisme, que substitueix la Renaixença, i consolida l'ús de la llengua catalana en la literatura. Apareixen després nous moviments: Noucentisme, Avantguardisme i l'Escola Mallorquina.
Quan el català comença una situació de normalització, es produeix la Guerra Civil (1936-1939). Els vencedors, amb el general Franco al cap davant, varen posar fi a les llibertats aconseguides pel poble català i varen dur a terme una repressió contra la cultura i la llengua catalanes. Durant dècades, el castellà va ser la única llengua de l'ensenyament, de l'administració i dels mitjans de comunicació. Amb la mort de Franco l'any 1975, l'Estat espanyol va iniciar una nova etapa política que va culminar amb la instauració del nou sistema democràtic. L'any 1978 es posà en marxa una política de normalització lingüística des de les administracions democràtiques.

Quan la Mundeta diu: “els versos d’en Francisco, encara em fan sentir encara més estrangera”
Ho diu perquè és cuan esta a París enyora Barcelona i en Francisco li esciru les poemes en castellà.

En Francisco escrivia el nom de totes les papallones en altre idioma ja que en aquell any (1901) es va començar a convalidar l’ús de la llengua catalana.

“Li envio un petit poema escrit en la llengua que mossèn Cinto m’ha ensenyat a descobrir i a estimar”
Aquesta oració es refereix exclusivament al català ja que mossèn Cinto era un dels grans poetes catalans.

“els versos catalans em sonen millor que els castellans. Són més purs, els sento més a prop. Els versos d’en Francisco, al costat dels d’en Víctor, són feixucs, tibants, de comèdia. Ara m’adono què vol dir expresar-nos en la nostra llengua. I jo, que feia temps que escrivia el meu dietari en català i no ho havia notat.”

Compara els versos d’en Francisco amb els del Victor i diu que li agraden més els del Victor perquè són en català, al llarg de l’obra es comença a adonar-se de la importància que té el català en la ciutat Barcelonina.

8.2 Rellegiu el monòleg i feu una llista de tots els modismes comparatius, les locucions, les frases fetes i els refranys que hi trobeu.

<<... perquè calia que el diner no s'estigués parat.>> (p.38)
Que el diner es mogui, és a dir, que generi riquessa.

Característiques de la seva literatura

2008-04-16T03:00:00.000-07:00

Escriu la crònica L'agulla daurada mentres esta de viatge.Des de molt aviat té una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel·la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): "El que importa en una novel·la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel·lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent".
A Digues que m'estimes encara que sigui mentida, el personatge és la mateixa autora, en una mena de memòries literàries, on recull apunts principalment sobre la literatura i la creació literària.
Publicat ja pòstumament, Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991 recull les últimes col·laboracions de Roig com a articulista al diari Avui, que escriu diàriament, quan ja se li ha declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acaba amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, està marcada per una obsessió: "Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig".

Montserrat Roig

2008-04-16T02:59:00.000-07:00

Montserrat Roig i Fransitorra neix a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. És filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que conrea també la narrativa, la biografia i el teatre, i que està en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Viu, doncs, des de molt petita, en un ambient familiar que li facilita el contacte amb la literatura.

Cursa l'ensenyament primari a l'escola de la Divina Pastora, Més tard, entra a l'institut de secundària Montserrat i a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on coneix, entre d'altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, amb qui després mantindrà una intensa amistat.
Obté el seu primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudia. Es llicencia en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona l'any 1966 participa en la Caputxinada. Aquest mateix any es casa, amb tan sols vint anys; un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".
Treballa en diferents feines editorials i té el seu primer fill.
En aquesta època guanya els primers premis literaris, com ara el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora i un altre aplec escrit posteriorment (Molta roba i poc sabó...), obté el Víctor Català (1970), que li obre les portes a l'edició comercial.

Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l'acta de diputada. abandona el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l'espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill.
Admiradora literària de l'escriptora Mercè Rodoreda, que considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

Aquesta dedicació gairebé vocacional és el que la fa entrar al món de la narrativa ja de ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la crònica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre.

Treball de l'antologia poètica. (5 poesies a comentar)

2008-04-07T09:46:00.000-07:00

Els amants, Llibre de meravelles (1971)

ELS AMANTS

La carn vol carn AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny

Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.

COMENTARI DE TEXT.

Aquesta poesia s’anomena Els amants “La carn vol carn” del llibre de meravelles publicat l’any 1971.L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia està formada per 5 estrofes: la primera amb 4 versos, la segona amb 5 versos, la tercera amb 2 versos, la quarta amb 12 versos i l’última estrofa amb 2 versos. Els versos són d’art major, són versos alexandrins i amb censura són els que predominen, la majoria dels versos acaben amb paraula plana, es a dir, són femenins i es pot dir que són versos lliures.. Hi podem trobar comparacions durant tota la poesia com ara els dels versos:1,7 i 8: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.” ; “No comprenem l'amor com un costum amable” ; “com un costum pacífic de compliment i teles”
Hi ha molts encavallaments com ara el del vers 5é. Al vers 14 hi trobem una metonímia: “el peçó d'una orella”. Al vers 18 hi ha una exclamació adreçada al lector, més endavant hi trobem una al·literació.
Hi ha polisíndeton, anàfora amb les lletres N i M.

Aquesta poesia explica l’historia de dos amants que s’estimen molt, el tema és: la relació de com s’estimaven al passat i al present. En el tercer vers diu: “Tot ho recorde mentre vas estenent la roba” fa referència a la vida quotidiana, des de on recorda el seu passat.
En el vers 12 diu: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat” aquí el poeta diu el que vol i quan diu que vol un amor educat es refereix a que vol un amor dolç.

En conclusió en aquesta poesia d’amor, el poeta ens narra l’historia de dos amant únics de València els quals s’estimaven molt.

___________________________________________________________________________________

Ací, Llibre de meravelles (1971)

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric

Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cant l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena Ací del llibre de meravelles publicat l’any 1971.L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia està formada per 19 versos distribuïts en estrofes de 3,3,2,3,3,1,1,2,1 versos, predominen els versos octosíl·labs, té rima consonant amb versos masculins.. En el vers Setè hi trobem una metàfora:” Ací defense unes collites” durant tota la poesia hi tenim paral·lelisme amb l’estructura:” Ací em pariren, ací estic” en el vers 12 hi trobem un encavallament: “Cant l'amor i les parelles” . Durant tota la poesia tenim anàfores amb les paraules: Ací i Cant l’amor.
La estrofa: “Dic les coses que vénen, van, tornen un dia, altre se'n van, “ és asíndeton ja que en comptes d’utilitzar conjuncions de coordinació utilitza el signe de puntuació com ara la coma.

El tema d’aquesta poesia és la seva poesia i a qui dedica la seva poesia. En la poesia l’autor parla d’ell, com podem comprovar en la primera estrofa en el segon i tercer vers l’autor parla d’ell com a escriptor on diu que ell escriu les coses tal i com són, hi ha una reivindicació que és ser ell i les seves circumstàncies, també durant tota la poesia hi trobem un contrast d’idees.
En el vers 14 diu: “Cante un amor de contraban.” On es refereix a que canta un amor prohibit ja que en aquella època l’escriptura catalana estava prohibida pel general Franco.

En conclusió a medida que vas llegint aquesta poesia et dones conte de que té forma de cançó popular perquè té tantes repeticions que hi ha un ritme melòdic.

____________________________________________________________________________________

“Res no m’agrada tant”, Horacianes (1974), dins Les pedres de l’àmfora, O.C. 2

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “ res no m’agrada tant” Horacaines publicat l’any 1974, dins Les pedres de l’àmfora. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia no té una estructura molt definida: esta formada per 20 versos distribuïts en estrofes, menys en un cas excepcional on podem trobar un vers amb una enumeració. Els versos són d’art major i d’art menor. Tots els versos comencen amb minúscula. La majoria de versos acaben amb paraules planes això vol dir que predominen els versos femenins durant tota la poesia, els versos són versos sense rima.
Només començar trobem un encavallament en el primer vers: “res no m’agrada tant “, tota la poesia està plena de encavallaments, hi trobem pleonasmes amb les paraules: oli i pimentó. En el vers 19 hi trobem una hipèrbole ja que es exagerat el que diu: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”.
Hi ha asíndeton ja que no utilitza cap de les conjuncions de coordinació i només utilitza els signes de puntuació com ara el punt i la coma. Al final de la poesia hi trobem molta ironia.

L’autor parla durant tota la poesia del menjar que més li agrada que és el pimentó torrat que per ell és un plat exquisit.
Aquesta poesia es diferencia de les altres perquè no va dirigida a ningú, a cap persona, sinó que només explica com li agrada menjar-se el plat que més li agrada.

En conclusió és una poesia relativament senzilla amb una estructura indefinida on l’autor explica com es menja el plat que ell considera més exquisit que és el pimentó torrat.

____________________________________________________________________________________

“Aquest any miserable”, Horacianes (1974), dins Les pedres de l’àmfora, O.C. 2

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “Aquest any miserable” Horacaines publicat l’any 1974, dins Les pedres de l’àmfora. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia no té una estructura definida, està formada per 11 versos, amb versos d’art major i d’art menor, cada vers te un nombre de síl·labes diferent, els versos no tenen rima, es a dir, son versos sense rima. Tots els versos comencen amb minúscula i també el nom propi “joan fuster” està escrit en minúscula. Hi ha un encavallament en el 6é vers i un altre en el 10 vers.
L’autor no utilitza conjuncions de coordinació llavors hi ha asíndeton.No hi ha cap pleonasme ni anàfora en tota la poesia.
En l’últim vers trobem una enumeració: “la gent, obscena, crida i crema un llibre.”

L’autor s’està referint a un context social i polític concret que ell sempre recordarà amb tristesa, on diu que sempre seran recordats Vicent ventura i Joan fuster.
En el 6é i 7é vers diu: “-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi” en aquest vers quan diu que escriu de nit es refereix a que escriu d’amagat perquè escriure en català en aquella època estava prohibit, i quan diu que escriu de nit a màquina vol donar a entendre que ho escriu a maquina per si algun dia trobessin el que escriu però no podrien identificar la lletra llavors doncs així no estaria en perill.

En conclusió aquest poema és un dels més curts, sense una estructura definida i on el propi autor explica el que sempre recordarà amb molta tristesa d’aquella època.

____________________________________________________________________________________

Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “Cançó de bressol” La nit publicat l’any 1956 dins Recomane tenebres. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana

Aquesta poesia està formada per una estrofa amb 16 versos, tots d’art menor, hi predominen els versos heptasíl·labs i són versos sense rima. En la poesia trobem una anàfora: “Jo tinc” , també hi trobem pleonasme amb la paraula mort .
En els vers 3é i 4rt i trobem un quiasme: “Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.”
En el vers 12 hi ha un paral·lelisme: “amb mi va i amb mi se'n ve.” Durant tota la poesia hi podem trobar encavallaments com ara el del vers 15. Els últims 4 versos formen una enumeració.
Trobem al·literació amb les lletres m i n, també hi ha polisíndeton en la poesia, hi ha personificació quan l’autor dona qualitats humanes a la mort.

L’autor Vicent Andrés Estellés va fer aquesta poesia dedicada a la seva filla que va morir amb 4 mesos Vicent Andrés Estellés va sofrir molt per la mort de la seva filla. Per això durant tota la poesia l’autor diu que és una mort petita i que només es d’ell i de ningú més.
Aquesta poesia només va dirigida a la seva filla i a ningú més.

En conclusió es pot dir que aquesta poesia és una de les mes especials que ha fet Vicent Andrés Estellés ja que va dirigida a la seva filla de 4 mesos per la qual va sofrir molt.

Vicent Andrés i Estellés

2008-03-09T05:00:00.000-07:00

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de L'horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana; Carme. Va passar part de la seva infància a Burjassot. Quan tenia un any, el seu avi va ser assesinat pel seu germanastre, per una qüestió d'herència, anys més tard va morir el seu oncle Josep Maria per tuberculosi.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel costat del teatre, als anys 1935-36 comença a escriure poesia. Durant la guerra civil comença a escriure teatre que ell anomena "de combat" i deixa els estudis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, com a becat. A Madrid publica poesies que eren la traducció castellana del seus poemes en català. Al 1945 fa de soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, comença a treballar com a periodista a "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català, als inicis del 50 inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster.El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1953 es casa amb Isabel Llorente i deu mesos més tard tenen una filla que es mor als 4 mesos. Amb la mort de la seva filla va escriure La nit (1956) i Primera soledad.
Al 1958 publica Donzell amarg que queda finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot".
Durant els anys seixanta va presenciar com la direcció del diari Las Provincias organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció va durar fins l'any 1971. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.
Més endavant va germinar Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertit en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País València i sobre la gent que hi vivia, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del país València un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat.
Va conrear altres gèneres literaris. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs de Barcelona i va quedar finalista.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit del premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les lletres catalanes, Vicent Andrés Estellés va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de burjassot.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer a paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cnaçó i s'hi va relacionar. Pomes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet...
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van treure homenatge. El poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
Vicent Andrés i Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cianquanta i dels seixanta.
A l'inici dels anys setanta la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia.
Estellés va ser llegit i valorat en el pròleg de Recomane tenebres (1972), primer volum de l'Obra Completa de l'autor, expressava Fuster sobre les dificultats d'interpretació dels matisos dialectalitzants més enllà del marc local o regional: fins i tot l'arrel localista del vers estellesià en va ser factor d'eficàcia poètica.

El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "la rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és un clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville. La malla lírica de Estellés deixa passar tot de detalls descripitius, els personatges típics d'un quadre d'època, molts esdeveniments quotidians. L'elegia esdevé, així, crònica social.
Amb aquesta perspectiva, no importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional. En qualsevol d'aquests casos, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora.
El filtre de llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crónica gairabé periodística amb caires satírics.
La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa
La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li associar el sonet.Un dels trets més cridaners de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe.
En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics
La poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen.
Altres recuros: com és l'ús expressiu dels topònims. Un dels procediments més destacables és el de la paròdia,
poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Treball de Ball Robat: Laura, Andrea, Inma i Ainhoa.

2008-02-23T07:21:00.000-08:00

1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.
estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.
Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.
Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.
Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.

Per què es pot parlar d’un autor desclassat?
-Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
-Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.
-Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.
-Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista

2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.

En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.

3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:

*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!

l'home racional es un infeliç.
la bèstia irracional es feliç.

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.

2008-02-23T06:33:00.000-08:00

Una lectura de Ball Robat

2008-02-22T09:27:00.000-08:00

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954.La seca "comèdia dramàtica" va més enllà de les anàlisis crítiques del matrimoni burgès que havia abordat als anys vint i comenáment dels trenta a partir de l'anomenada "comèdia burgèsa".La comedia d'Oliver té l'encert d'entreixir minuciosament un conjunt traingular de paral·lelismes i contrastos que, d'una banda, construeixen un artefacte de rellpotgeria molt ben ajustat i, de l'altra banda ofereixen un compendi de les inquietuds morals i ètiques d'espècimens característics de la burgesia liberal catalana de la postguerra.

Els triangles
En la comedia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, la incorporació d'aquest tercer element és un del motors de l'acció de Ball robat.
Hi ha uns personatges que expliciten de manera activa la seva predisposició enamoradisa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia. Només hi ha dos personatges que, per contra, accepten de manera passiva l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de Mercè.

Els personatges

Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vusta ecónomic, cultural i lingüístic.
Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatuts social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casai la cura dels fills. La tècinca del contrapunt permet de conèixer diverses aproximacions als replecs i contrastos dels personatges. Oliver mostra el ridícul i el grotesc de les accions d'uns personatges que es deixen endur per la mistificació i la inconsciència.

L'estrucutura
Al primer acte, que té l'origen en el conte "escena d'alcova" es planteja el traingle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.
Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer.
En la primera part de l'acte tercer, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'encontre final, i es proposa el potencial tercer trangle en joc, Oriol-Eulàlia-Oleguer.A la darrera part de l'ecte tercer, s'estableix un diàleg si és no és molieresc entre Núria, Mercè i Eulàlia, en que totes tres dones garlen precisament sobre els seus marits i acaben de enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari.L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

L'espai
La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1.el dormitori de la parella Cugat-Mercè (acte 1; 2.la saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia (acte 2),i 3.la sala amb terrassa del duo Oriol-Núria (acte 3). Els tres espais corresponen a l'àmbit del domus, en tant que seu de la familia i espai d'institucionalització del matrimoni. La desposició de l'espai en el sopar de celebració de les bodes de níquel no és, després de tot el que ha passat, gens innocent.

El temps
L'obra se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals succesius: 1.la nit i,després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny(acte 1); 2.vint minuts després (acte2), i 3. una mica més tard(acte 3).Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deus anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis repectius. Les parelles al·ludeixen a aquesta etapa de vida conjunta com una fatilitat, durant la qual han acumulat tetrets, greuges i desencisos.

Una cultura sense llibertat i la censura.

2008-02-11T10:44:00.000-08:00

UNA CULTURA SENSE LLIBERTAT.

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.Més tard el règim franquista autoritzà la representaciód'obres en català a la primavera del 1946.
El dramaturg Josep M. de Sagarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra, en canvi, Sagarra va fracasar en les seves dues obres (La fortuna de Silvia i Galatea).
El retorn de Sagarra al "poema dramàtic" va ser un gran éxit per ell.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana de període:l'estrena de Bala perduda, de Lluís i l'altra, la incorporació al Romea de Joan Capri, el 1957.
Néstor Luján, des de les págines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 el nivell deporable en que es trobava la seu de l'escena professional catalana.Tant Luján com Oliver ometien una prt del problema que no es podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre català.

LA CENSURA.

L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana, en suma, limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendències dramatúrques europees o nord-americanes, feian impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi estés en sintonia.
la censura dels espectacles teatrals arricaba a classificar-los segons un sedàs que titllava de "greument perillós". Les instruccion i normes per a la censura moral dels espectacles teatrals eren que no podien presentar res "sexual".En canvi, es toleraven "los argumentos amorosos correctamente espuestos"i, fins i tot, es podia al·ludir al vici.
Respecte a les traduccion la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacion d'obres estrangeres en català. No es podia fer una traducció si l'obra original no havia estat estrenada fa 2 anys i no podia mantenir-se en cartell `´es temps del que hi havia figurat l'obra original.

2008-02-02T05:36:00.000-08:00

taula sobre el que pensen la Mercè i en Cugat sobre els altres.

2008-01-30T10:27:00.000-08:00

Joan Oliver

2008-01-28T10:26:00.000-08:00

http://www.escriptors.cat/autors/oliverj/

JOAN OLVIER

Joan Oliver és un autor nascut el 1899, publica el primer llibre, de narracions, l'any 1928 i no es dóna a conèixer com a poeta fins el 1934.

La seva obra presenta unes constants d'una gran coherència: la postura crítica permanent contra el poder polític i el conformisme social, una ironia propera de vegades al sarcasme, un model de llengua tan planer com depurat i una actitud contrària a les pretensions i els transcendentalismes. Oliver va decantar-se a partir de la guerra cap al realisme i el compromís.

Dels orígens burgesos al compromís.
Joan Oliver neix l'any 1899 en el si d'una destacada família de la burgesia industrial sabadellenca, l'avi patern un dels fundadors de la Caixa de Sabadell, Educat coma fill de casa bona, quart d'onze germans, lúnic supervivent, estudià la carrera de dret, l'any 1919 formà l'anomenat "grup de Sabadell" amb el novel·lista Francesc Trabal i el poeta i crític Armand Obiols, pseudónim de Joan Prat. Practiquen una literatura a mig camí de la iconoclástia avantguardista, de caire cosmopolita. L'any 1923 es fan càrrec del Diari de Sabadell, del qual Oliver serà el director i on usarà pseudònims diversos: Feliu Camp de la Sang, Orella Dreta... i el 1925 funden les edicions La Mirada, remarcable iniciativa editorial que publicarà divuit volums i full solts.

Col·laborant també en els publicacions importants: La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Revista de Catalunya o Mirador, es trasllada a viure a Barcelona l'any 1926 i estrena a Sabadell una primera obra teatral, Una mena d'orgull.El primer llibre publicat és del 1928, Una tragèdia a Lil·liput, és el 1934 que es dóna a conèixer coma poeta, amb el psudònim de Pere Quart.

La primera gran sotragada en la vida de Joan Oliver, es donen amb la guerra civil: esdevé president de l'Agrupació d?escriptors Catalans, cap publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, cofundador i cap de publicacions de la Institució de les Lletres Catalanes i autor de la lletra de l'himne de l'exèrcit papular català. Si Oda a Barcelona representa tomb en la seva obra poètica en adoptar el vers lliure.

Lexili i el retorn.
A Santiago de Xile, Oliver continuarà la seva doble tasca d'intel·lectual i lluitador: col·laborador de Catalunya, publicació editada a Buenos Aires, i de Germanor a Xile.
De retorn a Catalunya l'any 1948, és detingut dos mesos i mig a la presó Model de Barcelona; peró tres anys més tard rebrà, per la traducció catalan d'El misantrop de Molière, el premi del President de la República Francesa als jocs florals de París.
En aquesta època apareix la seva obra potser més emblemàtica, Vacances pagades (1960), que entronca amb l'anomenat "realisme històric", en què es valora per damunt de tot el compromís dels autors amb la realñitat històrica i social del país.

Del reconeixement a la marginació.
Joan Oliver serà una figura clau en el panorama poètic català i alhora en exemple de pensament d'inconformisme. Detin gut i multat en diverses ocasions. Rebrà el premi d'Honor de les Lletres Catalanes l'any 1970 i s'abocarà a una poesia cada vegada més corrosiva i escèptica. Crític, després de la mort del general Franco, amb la democràcia espanyola, independentista i , en les seves pròpies paraules, antic "anarquista en potència".Mort l'any 1986 a Barcelona i enterrat al Sabadell nadiu.En termes generals, l'obra de Joan Oliver està marcada, doncs, per l'actitud crítica, la ironia sovint punyent, i també la versatilitat lingüística.

enquesta

2008-01-21T08:23:00.000-08:00

1.Què t'ha semblat la novel·la solitud?

2.Què as après del Modernisme?

3.Et sembla que et pots sentir identificada amb aquesta historia?

4.Què as après amb aquesta novel·la?

5.com qualificaries aquesta novel·la?

La pelicula

2007-12-08T14:06:00.000-08:00

Solitud Año de producción: 1991
Dirección: Roma Guardiet
Intérpretes: Omero Antonutti, Núria Cano, Carme Sansa, Pep Tosar, Albert Vidal.
Distribuye en DVD: FilmaxDuración: 104 min.
Público apropiado: AdultosGénero: DramaContenidos: Acción 0, Amor 2, Lágrimas 2, Risas 0, Sexo 1, Violencia 0 [de 0 a 4]Soledad

Matías ha encontrado por fin trabajo en una apartada montaña de los Pirineos. Le acompaña su
mujer, Mila, a la que no le resulta fácil adaptarse al nuevo ambiente. Mila siente una terrible soledad en medio de la naturaleza, separada de la civilización. Este conflicto empieza a crecer en su interior, agravado por la indolencia y la pereza de Matías, que apenas le presta atención. Su vida cambia cuando conoce a un comprensivo pastor, que enseguida se convierte en su amigo y confidente. Los sentimientos de Mila hacia su único amigo se desarrollan, hasta que se da cuenta de que en realidad está enamorada del pastor. Esto provocará una tensión creciente en las relaciones con su marido.Una película basada en la famosa novela homónima de Victor Catalá, considerada una de las más importantes de la historia de la lengua catalana. Cuenta una historia de amor que se produce en medio de la soledad de un idílico paisaje. Está narrada de forma pausada y alcanza momentos de aceptable emoción.

TREBALL DE GRUP

2007-10-31T04:25:00.001-07:00

1. La bibliografia especialitzada sosté que un dels elements singulars de solitud és la vivor dialectal de la llengua i, de manera encara més concreta, la riquesa dialectal del pastor. Fixa’t en algun diàleg en què aquest parli i anota el lèxic dialectal que empri.
(p. 112) Cap 4
Des de [- Sabeu, ermitana? Aquesta ermita…]
Fins a [… hi podem espitllar per tot…]
Lèxic: gitessin, s’arrangin, arrangar-ne, garrí.

2. Un tret de la biografia literària de Caterina Albert i Paradís són els pseudònims que fa servir.

a) Informa’t d’on li ve aquest costum de disfressar el nom real i explica el sentit i les circumstàncies dels dos pseudònims empats, Virgili d’Alacseal i Víctor Català.

Caterina Albert comença a publicar alguns escrits a la revista l'Esquella de la Torratxa amb el pseudónim de Virgili d'Alacseal.

Com a resultat de l'escàndol provocat per la seva obra "La infanticida", es va representar en els Jocs Florals d'Olot l'any 1898, en que representava un anàlisi de la situació de la dona explotada per la societat rural i primitiva. Amb aquesta obra va adoptar el pseudónim de Víctor Català.

La novel·la "Solitud" costitueix el punt de partida de l'explotació de l'identitat femenina per part d'una escriptora.

Aquesta novel·la va ser escrita baix el pseudónim masculí de Víctor Català per raons de temps i lloc, ja que abans estaba mal vist que les dones fosin escriptores.

Joan Maragall defineix a Caterina com : "ferida del llamp pel geni", es a dir, una dona geni, de capacitat extraordinàriament creativa que escriu singularment molt bé, pero que, en definitiva s'escapa dels esquemes que la societat atribueix a una dona, en aquest cas escriptora.

[ PER TERMINAR ]

3. Solitud és un drama rural. Uns anys abans de la publicació de la novel·la, Víctor Català havia publicat un recull de contes sota el títol Drames Rurals. Mira de llegir algun d’aquests contes i compara’l amb els diferents aspectes de Solitud.

Empra un vocabulari semblant en les dues obres, de l’Empordà.
Tant Solitud, com el conte que vam llegir, són històries versemblants i situades en espais rurals.

4. Alan Yates, a Una generació sense novel·la?, considera que “el drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista. Esbrina per què.

Alan Yates considera que el “drama rural” és una de les creacions més originals i més representatives de la literatura modernista, perquè són histories curtes i están ambientades al camp, mentre que abans totes les novel·les estaven ambientades a la ciutat.

5. El tema de la violació és un dels eixos de Solitud. Fins a quin punt determina la trama de l’obra?

La violació ja és la gota que colma la seva paciència i ja no suporta més tota aquella situació, Aixa que decideix anar-se’n, s’acaba tot.

6. Dels quatre personatges fonamentals que transiten per Solitud només se’ns dóna explicació del pasta de dos: Mila i Gaietà. Recupera els capítols corresponents de la novel·la i explica el fil biogràfic de cadascú d’aquests dos personatges abans que no comenci l’acció de la novel·la.

Gaietà: va estar casta amb la Lluci 8 mesos, llavors va morir (cap. 3).
Mila: La mare de la Mila va morir i se’n va anar amb el seus oncles.
L’oncle de la Mil amor. (cap.4)

7. Fes un retrat físic, psicològic i moral dels quatre protagonistes de l’obra: Mila, Gaietà, l’Ànima i Matias. Fes que cadascun dels retrats no sigui superior a les cent paraules.

Mila: És una noia jove, maca, sana, insegura i de clase mitja-baixa.
Gaietà: Un home agradós i servidor. Baixet i primedís, però s'estarrufava la figureta amb un gec ample i curt i unes calces també curtes i folgades de gruixut burell. Una gorra peluda se li menjava moitja cara, i l'altra mitja, neta de pèl, més que afaitada de fresc semblava barbameca de naixença. Duia sabates ferrades i petjava reposadament.La Mila li posà uns quaranta anys. Encara que realment en tingui gairebé 64.
Matias: És un home gras, flàxid, covard, ignorant, sense ambicions i gandul; ella l'associa amb una bèstia sense zel, en ell rega la pau.
Ànima: Pagès de mig temps, malgirbat, amb un gec pansit de vellut blau i unes calces de pana groga estripades i cenyides al cos per un cordill d'espart. Anava espitregat i descalç, i de la barretina posada sense gira, amb la pontorra enredera, entre el clatell i orella, n'eixia un bordó ossós de color d'oli i una margera de celles que amagaven una enclotada, en qual fons s'hi removien inquietament com dos insectes enmig de brossa, dos ullots petits, petits, de no se sabia quin color. Tenia la veu ronca i reia d'una manera estrafeta, aclucant els ulls, i enrotllant el llavi de dalt cap endins. Al fer-ho, ensenyava les dents i geniva superior, les dents eren blanques i lluents com botonets de pedra, i les genives rogenques, d'un color semblant al de xocolata.Les mans quasi negres, llargues primes i cobertes de cap a cap per un pèl moixí espès i aspre, com si hagués estat socarrat.

8. A la novel·la, Mila es troba entre cinc homes (Gaietà, Matias, Ànima, Arnau, Baldiret). Quina és l’actitud d’ella enfront de cadascun d’ells i d’ells enfront d’ella? Qui juga el paper d’antagonista de Mila? Els altres personatges, quina funció fan?

El que pensa la Mila sobre els homes:
MATIAS: Mila pensa que el seu marit es un gandul, que no ajuda a les feines de la casa i no li fa res de cas a ella. La seva actitud envers ell és de menys preu.
GAIETÀ: És l’única persona que la fa sentir bé, fins i tot arriba a un punt que la Mila sent desitjos per ell, però tot això s’acaba en quant s’adona dels anys que té.
ÀNIMA: A la Mila, L’Ànima se li sembla a un gos que tenia la seva tieta, el veu com un animal, un desvergonyit, no li dona gaire bona espina.
ARNAU: Ell desperta sobre la Mila un fort Impuls passional que ella intenta negar.
BALDIRET: El nen desperta l’esperit maternal de la Mila i la fa sentir molt bé, ja que a ella lo agrada molt la companyia del nen.
El que pensen els homes sobre la Mila:
MATIAS: No li fa res de cas, com si ella no existís.
GAIETÀ: La veu com una pobra dona que s’ha tingut que anar al camp per culpa del seu marit i allí està en plena solitud. Li sembla una bona dona.
ÀNIMA: La veu com a desig sexual.
ARNAU: Està enamorat de la Mila i li proposa matrimoni però ella es nega.
BALDIRET: La veu com a una mare.

Paper d’antagonisa el juga el Gaietà.

La funció que tenen els altres personatges.
MATIAS: Marit de la Mila.
ÀNIMA: És el dolent de la novel·la.
ARNAU: Juga el paper d’admirador de la Mila.
BALDIRET: Fa com si fos el fill de la Mila.

9. La gastronomia té un paper relativament important a Solitud. El lector assisteix a àpats diversos, com l’arròs amb bacallà del començament, els caragols a la brutesca o el llebrot que caça al jaç, d’un cop de pedra, en Gaietà. Però n’hi ha d’altres. Fes una llista de tots els àpats amb les pàgines en què apareixen, explica’ls des d’una perspectiva gastronòmica i apunta, quan hi sigui, l’element simbòlic que aquests àpats o els animals que s’hi mengen puguin representar.

* MENESTRA:
Preparació:
Pas 1: Es pela i pica el tomàquet i la ceba per a sofregir-los AL final s’afegeix al sofregit el pimentón i la farina espolainlant’la per a evitar que es cremi. Ho apartem. Pas 2: Es posen a bullir en una casserola les carxofes (cors, o si són grans partides en quatre i fregades amb llimona) les faves pelades i els pèsols (pots tirar també les beines), les patates pelades i trossejades, l'enciam rentat i trossejada. Es cobreix tot d'aigua, procurant que sobrepassi uns dos dits l'altura dels ingredients.
Pas 3. Quan comença a bullir s'agrega el sofregit.. Es manté en li foc fins que les carxofes estiguin tendres. Vigilar la cocció per si és necessari agregar més aigua. Afegir sal i un poc d'oli la final de la cocció. Pot servir-se amb un poc d'oli d'oliva verge en li plat.
Pas 4: Si es vol més sòlida pot acompanyar-se d'ous durs tallats i de pa fregit o torrat. Una fórmula clàssica si es desitja ser flexible amb el vegetarià és afegir un poc de pernil...

*SOPA DE PASTO
Ingredients:
- farigola.
- 4 gotes d’oli.
- Pa.
- all.
- aigua.

*CARGOLS:
S’agafen i es posen a la paella. A rostir.
Simbolitza la prosperitat, ja que no passaven gana i de la riquesa de la muntanya que tenia aquells cargols tan esplèndids.

*CONILLS:
El conill simbolitza amb el qui es caçat pel caçador, en aquest cas els personatges per l’Ànima que es dedica a caçar tot tipus de “conills”.
Preparació: Es tosta al foc.

10. Destria en les categories i camps semàntics que calgui els elements que conformen l’univers simbòlic de Solitud. Mira de fer-ne un quadre sinòptic que els pugui sistematitzar, i explica’n la seva significació.

ELEMENTS QUE CONFORMEN L’UNIVERS SIMBOLIC DE SOLITUD
“La Pujada”	“La devallada”
La pujada a l’ermita és un camí simbòlic, ja que des de el primer moment representa per a ella una cosa que ha marcat ja molt abans d’arribar a l’ermita es sentia malament, perquè no veuria a la seva família, i no va a gust ella a l’ermita, tot això no li agrada.	És un altre element simbòlic, perquè es quan la Mila decideix anar-se’n d’aquest infern i parla amb el Matias i li diu que se’n va, la conversa que tenen ells també simbolitza molt, ell intenta convencer-a, però ella esta decidida a anar-se’n.
La manera de mirar a la Mila tots els homes de la casa, cada un d’ells la mira amb una mirada diferent.

11.

12. Completa el quadre següent.

Cap.1) La fita dels............. i el Torrent de mala sang.

Els escalons dels moros.

Referència a l'udol del torrent de mala sang (El rei moro agafa noies).

Cap.2) Referències a les Llufes.

Cap.3) L'Orifany.

L'aigua del Bram.

Referències a les Llufes (encantades).

El Torrent de la mala sang.

Cap.4) La Sol dels Murons (cabell-San Ponç).

Cap.6) Rondalla Les Llufes.

Cap.12) Llegenda del Senyor Llisquens.

Cap.13)

Cap.14) Llegenda de la creu.

Cap.15)

Cap.16) Creença de que el pastor els hi havia donat totes les seves possesions.

DISCURS DE LA TERCERA FESTA MODERNISTA

2007-10-31T04:24:00.002-07:00

1. Al llarg del discurs es poden detectar una conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie:
MODERNISTES-SOCIETAT
Poesia-Prosa
Sol i llum-Boira
Bogeria/Imaginació-Sentit comú
Art per art-art comerç
"pervindre"-Present
Somni-Realitat
Don Quixots-Sancho-Panzas
Simbolistes-Realistes
Cosmopolites-Amor a la província(Catalunya, etc.)

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un sognificat simbòlic. Què creus que vol dir representar Rusiñol amb aquests dos termes?
La minoria de gent que pot arribar a entendre aquest text.

Aquesta resposta no s'entén. Què vols dir? Es va explicar a classe!!!

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment?
Sí.
Has d'argumentar el "sí".

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees?
Els que no són prerafaelites, no són materialistes, són caiguts i manssos, només tenen sentit comú.
No s'entén.

VIURE DEL PASSAT

2007-10-31T04:24:00.001-07:00

1. Què critica Brossa del regionalisme i de la literatura de la Renaixença?
Diu que es va oblidant, que es una litaratura que ja va neixer anticuada, critica d'anar a buscar referents a l'edat mitjana.

2. Fins quin punt Brossa creu que la nova cultura que ell defensa ha de tenir un compte el passat?
Tria molt bé tot alló que es del passat, tria nomes tot allo que es positiu.

Aquesta resposta no s'entén.

3. Quina classe social creu l'autor de l'article que ha de tenir un paper preponderat en la recuperació cultural de Catalunya? Per què?
La classe obrera.
L'alta burgesia són molt materialistes.

4. Quines nacions proposa Brossa com a model a seguir? Quin et sembla el motiu d'aquesta tria?
les nacions del nord (Alemanya, França i Anglaterra).

5. Encara que a les preguntes anteriors ja s'ha fet referència a algunes de les propostes de Brossa per modernitzar Catalunya, enumera-les ara seguint l'ordre en què apareixen en el text.
Primer Paràgraf
1.Oblidar el passat i mirar el present.
Segon paràgraf
2.Èpoques noves, formes d'art noves.
3.Començar de nou.
Tercer paràgraf
4.Fixar-nos en les nacions del nord.
5.Cal donar més envers al proletariat.
6.Desconfiar del Govern de la nació i anar una mica per el nostre camí.

EL MODERNISME

2007-10-31T04:20:00.001-07:00

A 1880 va aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals. El nucli ideològic més representatiu d'aquestes noves actituds és la revista L'Avens(1881-1884).
El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892. La revista L' Avens, en la seva segona etapa(1889-1893), n'és la plataforma més influent.Al costat de la revista,les exposicions de Rusiñol i Ramon Casas a la Sala de Parés de Barcelona, les festes modernistes de Sitges, i els articles de Maragall al Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen fe a l'arribada d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques.
Els modernistes proposen, coma terapèutica, l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Tot això queda reflectit en l'article que publica Jaume Brossa a L' Avens el 2 d'agost de 1892, que titula precisament "viure del passa", representa el punt de partida del modernisme. "A èpoques noves, formes d'art noves." A "viure el passat" queda ben definit el que el modernisme hauria de representar:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb més moderna avantguarda intel·lectual europea.
Voluntat d'arraconar la Reinaxença i superar aquell absurd que feia que autors com Verdaguer, hi mantenguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.
2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
3. La voluntat de posar-se al dia d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.

La majoria de models que els modernistes proposen tenen un tret comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat, el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials."
Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood i faran seu el lema "art for art sake". Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. L'art havia passat a tenir un valor decoratiu, intranscendent, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. El treball industrial embruteix, i degrada a l'home, el qual, situat en un medi urbà massificat, s'anorrea acaba oblidant els seus orígens. Proposen recuperar 'home individual, natural, conscient del seu passat.
Els modernistes compartiran les intencions d'aquells trenta-set poetes francesos, entre els quals hi havia Baudelaire i Rimbaud. A partir d'aquell moment, i sota l'influencia, sobretot, de les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.
Els simbolistes renuncien a presentar el món real, tal com podem veure a la cèlebre novel·la de J.K. Huysmans À rebours (1884), una novel·la on es parla de somnis, d'al·lucinacions, de literatura, d'art, de pintura i de metafísica, i on, no passa res.
Baudelaire assaja la creació de "paradisos artificials"; Verlaine descobreix la musicalitat del mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total amb el llenguatge; Mallarmé porta aquest procés fins al final: les analogies i els símbols s'organitzen de tal manera que serveixen per al poeta per a mostrar-li la manera d'escapar-se de la realitat palpable. El que cal és cedir a la iniciativa dels mots, trencant, si convé, la formulació habitual del llenguatge. S'apropien del mot decadentisme i acabem convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art, per damunt de qualsevol realitat, vici o virtut.
Tot això entusiasma els modernistes catalans, sobretot els que després es definiran com a "esteticistes". Tot això és nou. és europeu, és modern. Viures així és "posar-se al dia" i és "acostar-se a Europa".
El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es tracta d'una reacció que Maragall va definir coma "espiritualista", entenent aquest terme, aquí, com a sinònim d'antimaterialista, d'antiracional.
Allò que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat, destaca: l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven.
Amb el modernisme ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes. Aquesta nova generació afirmà la seva vocació en oposició a la seva pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art, això és retratat a L'auca del senyor Esteve de Rusiñol.
L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. És una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre a l'artista com un ésser superior.
La fi de segle fou, aquí, coma tot Europa: escriptor i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista". Els modernistes participen de l'actitud genelaritzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.
Intel·lectuals i burgesos es rebutgen. L'intel·lectual, que se sent marginat, adopta una actitud d'autodefensa i de supirioritat.
L'Avenç monopolitazarà sobretot aquesta segona actitud, voluntarista, regeneracionista. La gent de L'Avenç es va sentir temptada de dur l'impuls de rebel·lió antiburgesa fins i tot al terreny social. De rebels, alguns d'ells passaren a revolucionaris, a defensors de les cuases del proletariat. Aquesta temptació revolucionària marcà profundament una part del modernisme sota la forma d'un populisme anarcoide i messiànic.
Aquesta radicalització, precedida per la desaparició de la revista el 1893, marca l'entrada del decadentisme en la literatura i les arts. A partir d'aquest moment pren més relleu el vessant esteticista.
Del 1893 al 1898 la influència de l'estètica simbolista domina dins el modernisme emb autors no gaire interessats en la revolució social que formulen la literatura i l'art.
Aquest grup gira a l'entorn de Rusiñol i té en Raimon Casellas el seu teòric més important, proposen la sublimació de l'art i de l'artista, defensen "l'art per l'art", i valoren el refinament, el gust, i la sensibilitat individual. Proposen, finalment, l'acostament a formes simbolistes, prerafaelites o decadentistes.
El regeneracionisme i esteticisme s'equilibren cap al 1898.
El vehicle que afavoreix la síntesi és la revista Catalònia, a través de la qual s'introdueix a Catalunya el model dannunzià.
Aquesta actitud de Catalònia configurarà la segona etapa del modernisme (1900-1911). Una etapa que havia estat combativa i militant, es presenta com un moment de creació en el qual el modernisme s'assimila com a escola. Es parla, ara, d'un "modernisme triomfant".
El modernisme es concreta i es diversifica en opcions polítiques. Trobem autors que giren entorn de la burgesia i compten am el suport (Joan Maragall i Raimon Casellas); hi ha també el grup format a l'entorn de la revista Joventut (1900-1906), Pompeu Gener i Jeroni Zanné), catalanistes d'esquerres agrupats a l'entorn d'El poble català, que s'enfronta al noucentisme de La veu de Catalunya (Pous i Pagès).
En aquesta segona etapa el modernisme representa una forta renovació en la vida cultural de les comarques, cosa que provoca que alguns intel·lectuals emigrin a Barcelona.
La revista és el més típic exponent modernista d'aquesta etapa: actitud nacionalista i vitalista i conrea el culte per l'individualisme i el rebuig de la burgesia.
Els nous "joves", el noucentistes, pretenen imposar més rigor intel·lectual i uns intruments més eficaços per aconseguir-ho.
La irrupció del grup noucentista dona la fi del modernisme 1911.

La prosa modernista. Rebuig del model realista-naturalista.

A la fi dels anys vuitanta del s.XIX, el sistema burgés mostra les primeres clivelles; el model realista naturalista esdevé inviable. En primer lloc per desprestigi de Émile Zola i en segon per la pèrdua de credibilitat d'un mètode: el positivista.
Una conseqüència d'aquest encís es la revolta del joves que es traslladen a Paris i pretenen construir un art fora del sircuit oficials.
L'artista ésser sensible i priviliegat, s'automargina d'una societat de costums rígids i retrògrads, i genera una vida bohèmia que es coneix amb el nom de Decadentisme. El tedi i el menyspreu amb què la contemplaven van ser definits per Baudelaire amb el mot anglès spleen.

Elements configuradors: la poesia simbolista, la musica i les arts plàstiques.

Elements configuradors:la poesia simbolista,La música i les arts plàstiques.
Desapareixen,doncs,les fronteres entre el llenguatge denotatiui el connotatiui el ritme poètic,les imatges i les metàfores s'instauren en la prosa.
La poesia busca noves formes rítmiques a través de la música.
El concepte de poesia,doncs,es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers com la prosa rimada.
Diferents arts s'apliquen a la narrativa,i surten textos suggerents basats en les imatges sensorials,visuals,auditives,tàctils,etc.,que desvetllen l'emoció ila imaginació dels lectors a través de la suggestió.

La nova narrativa.
A partir del 1891 el crític d'art Raimon Casellas perfila els elements en què es basarà la narrativa modernista de la dècada posterior.Casellas basa els seus criteris en la captació de la realitar a través de l'emoció que ha sentit i que li permet de transcendir les aparences de la realitat externa.
Els narradors modernistes utilitzen,tot modificant-los,alguns elements naturalistes.
Aquestes idees s'empelten de la teoria de l'autorealització de Schopenhauer,segons la qual l'ésser humà vol independizar-se a través de la voluntat,però les forces reaccionàries i annul·ladores tendeixen a destruirlo,i es dóna pas al pessimisme de Nietzshe.
L'anàlisi i la tècnica modernistes comporten una estructura narrativa acumulativa i segmentada.
Algunes de les obres més emblemàtiques ens donen un bon exemple del que acabo d'apuntar.
Victor Català declarà que havia escrit dos capítols més de Solitud,després perduts,anèctoda que assenyala l'estrucutura acumulativa de l'obra.

CATERINA ALBERT I PARADÍS (VÍCTOR CATALÀ)

2007-10-31T04:18:00.000-07:00

Pseudònim de Caterina Albert i PAradís (L'Escala, 1869-1966), novel·lista i narradora. També va escriure poesia i monòlegs teatrals. Era la filla gran del matrimoni de Lluís Albert i Dolors Paradís. Va morir el seu pare i de l'avia materna tingué cura de la mare i de l'administració del patrimoni familiar. Al 1904 va disposar d'un pis a barcelona. Només va fer primaria i va estar un any a Girona estudian Francès. El seu pare era diputat republicà, la familia li va facilitar amb classes particulars l'acompliment de les inclinacions artístiques pel dibuix, la pintura i l'escultura, que va compartir amb la creació lieteraria fins a començaments de segle.
La mare escrivia poesies i l'àvia era una gran coneixedora del folklore i la cultura popular.
Sempre va voler donar la imatge "d'amateur", va establir relacions amb els grans escriptors de lèpoca com Joan Maragall i Narcís Oller. Va col·laborar en diverses publicacions periòdiques com Joventut, La Il·lustració Catalana o Feminal. Va presidir als jocs Florals de Barcelona de 1917 on fou nomenada membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona l'any 1923.

Les seves obres més destacades son: La infanticida, Drames rurals i solitud.
Característiques d'aquestes obres:
-Es desenvolupen en ambients rurals.
-Són histories tràgiques.
-La perspectiva d'aquestes obres son pesimistes.
-La major part d'aquestes narracions es descriues entre la natura i l'individu o a l'inrevés.
-La majoria són protagonitzades per dones.

Solitud, l'obra més universal de la narrativa modernista, admet més d'una lectura tal com demostren les interpretacions fetes des de la psicoanàlisi i de la crítica literària feminista. L'exit d'aquesta novel·la, L'avalen, no solament la bona acceptació de la crítica des de la primera edició fins ara i el premi Fastenrath que obtngué l'any 1909, sinó també les nombroses edicions i les traduccions a set llengües.