Tombant
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
Aquesta poesia es la tercera del llibre "Bruixa de dol" apartat "Tombant" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.
Com podem comprovar es un poema molt curt compost per una estrofa de 4 versos i un vers al final que és la conclusió.
En el primer i segon vers hi trobem un encavallament. El primer vers, és un vers amb ironia no té sentit el que diu.
Està narrat en singular, aquesta persona busca el seu cor, el seu amor perque no el troba. El tercer vers diu: "alço la copa on mor la lluna" aqui es referis a que es reflecteix l lluna en la copa de vi.
I l'ultim vers dius: "m'he emborratxat de solitud" ja que per l'unic que serveix el vi és per emborratxar-se.
En conclusió podem verure un poema molt curt on Maria Mercè Marál aplica el tema de la solitud i l'amor com en tots els seus poemes.
dijous, 5 de juny del 2008
poesia a comentar de Bruixa de dol
V
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Aquesta poesia s'anomena "Brida" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.
El títol "Brida" significa agafar les coses o el que tenen els cavalls a la boca per poder domar-los.
Aquest poema està compost per 6 estrofes les estrofes:1, 3 i 5 estan compostes per6 versos i les estrofes 2, 4 i 6 per dos versos els qual tots tres són el mateixos. "traginer de cançons en cavall sense brida" en aquestes estrofes podem trobar encavallaments. Parla en singular durant tot el poema i expressa una serie de intencions utilitzant el verb anar en condicional, en la tercera estrofa els dos primers versos que hi trobem un encavallament podem veure-hi que fa una pregunta en present.
El poema comenta que ella vol anar-hi a l fira amb molta llibertat amb un cavall sense brida.
Té els llavis oscats per la vida que ha tingut fins ara, plena d'experiències. Alló que la té atrapa és l'amor, no era un amor feliç ella el que volia era escapar de les cadenes que en aquest cas es refereix al matrimoni que va tenir.
En conclusió a ella li agradaria anar sobre un cavall que anés sense fre i li agradaria participar en la fira de Folls, i amb aquestafesta li agradaria asistir amb la pròpia experiència vital.
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Aquesta poesia s'anomena "Brida" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.
El títol "Brida" significa agafar les coses o el que tenen els cavalls a la boca per poder domar-los.
Aquest poema està compost per 6 estrofes les estrofes:1, 3 i 5 estan compostes per6 versos i les estrofes 2, 4 i 6 per dos versos els qual tots tres són el mateixos. "traginer de cançons en cavall sense brida" en aquestes estrofes podem trobar encavallaments. Parla en singular durant tot el poema i expressa una serie de intencions utilitzant el verb anar en condicional, en la tercera estrofa els dos primers versos que hi trobem un encavallament podem veure-hi que fa una pregunta en present.
El poema comenta que ella vol anar-hi a l fira amb molta llibertat amb un cavall sense brida.
Té els llavis oscats per la vida que ha tingut fins ara, plena d'experiències. Alló que la té atrapa és l'amor, no era un amor feliç ella el que volia era escapar de les cadenes que en aquest cas es refereix al matrimoni que va tenir.
En conclusió a ella li agradaria anar sobre un cavall que anés sense fre i li agradaria participar en la fira de Folls, i amb aquestafesta li agradaria asistir amb la pròpia experiència vital.
poesia a comentar de Bruixa de dol
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Aquesta poesia s'anomena "Zodíac" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.
Aquesta poesia és un sonet, es a dir, té quatre estrofes dos d'elles quartets i les altres dues tercets. Conté rima consonant creuada en els dos primers quartets i encadenada en el tercets.
El primer i quart vers tenen rima femenina i el segon i el tercer rima masculina. Els versos són d'art major concretament són decasíl·labs. Hi ha censura en el tercer vers a la 4 síl·laba.
El títols ens parla sobre el zodíac que ens parla sobre el caràcter, el futur, etc.
Esta narrat en persona singular. El poema comenta que ella agafa tots els seus records els fica en una maleta, això vol dir que no vol recordar el seu passat. El seu destí de fracàs vol que se'l menji el mar. quan anomena la ruleta es refereix a que juguem amb la ruleta de la nostra pròpia sort ella vol jugar de nou perque vol una vida nova, vol començar des de zero.
Vol tirar una sageta a un cor per que aquest s'enamori d'ella. Ella vol que s'encadeni el cranc i l'escorpí (dues persones) i que la relació tingui fruit.
En conclusió Maria Mercè Marçal ens narra la seva vida i com vol oblidar el pasat i començar de zero.
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Aquesta poesia s'anomena "Zodíac" del llibre "Bruixa de dol" escrit per Maria Mercè Marçal ,publicat l'any 1972, poeta, novel·lista, traductora i assagista. Va néixer a Barcelona l'any 1952 i es una dona feminista.
Aquesta poesia és un sonet, es a dir, té quatre estrofes dos d'elles quartets i les altres dues tercets. Conté rima consonant creuada en els dos primers quartets i encadenada en el tercets.
El primer i quart vers tenen rima femenina i el segon i el tercer rima masculina. Els versos són d'art major concretament són decasíl·labs. Hi ha censura en el tercer vers a la 4 síl·laba.
El títols ens parla sobre el zodíac que ens parla sobre el caràcter, el futur, etc.
Esta narrat en persona singular. El poema comenta que ella agafa tots els seus records els fica en una maleta, això vol dir que no vol recordar el seu passat. El seu destí de fracàs vol que se'l menji el mar. quan anomena la ruleta es refereix a que juguem amb la ruleta de la nostra pròpia sort ella vol jugar de nou perque vol una vida nova, vol començar des de zero.
Vol tirar una sageta a un cor per que aquest s'enamori d'ella. Ella vol que s'encadeni el cranc i l'escorpí (dues persones) i que la relació tingui fruit.
En conclusió Maria Mercè Marçal ens narra la seva vida i com vol oblidar el pasat i començar de zero.
Relació dels "Comentaris d'obra" amb les poesies de l'obra.
Anna Montero. "L'espai d'una llengua abolida". L'escriptor del mes. Institució de lletres Catalanes, gener 1995.
Anna Montero en aquest comentari comenta que al llegir el llibre Bruixa de dol sentia una veu pròpia diu que Maria Mèrce Marçal explora, temàticament, uns espais què són exclusivament femenins, o bé universals resseguits amb la vivència d'una manera personal.
Com diu Maria Mercè Marçal a l'apartat del llibre "la germana, l'estrangera" els seus llibres són uns discurs sobre ella mateixa, complex i sovint oníric.
Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la" homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empùries, 1998.
En aquest comentari Isidor comenta el text literàri , Sota el signe del drac, comenta totes les parts en que esta escrit.
La primera part va de Cau de llunes A sal oberta on Isidor sent per part de la lluna una gran feminitat en les poesies. Cau de llunes es desplega en tres direccions: el festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de la dona.
I la segona part està bruixa de dol, on també s'utilitza el festí eròtic i Amorós, la condició de la dona i el compromís polític.
Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
Àlex Broch diu que Maria Mercè Marçal escriu les seves obres amb tota la llibertat del món i on s'expresa tal i com és ella mateixa, des de una veu personal i pròpia.
I com a l'entrevista de "Qui sóc i perquè escric" que es deia que Maria Mercè Marçal no tenia una única temàtica, ni un únic caràcter, etc. en aquest comentari l'Àlex diu que ella no renova cap tradició sinó que en crea de noves.
Lluis Busquets i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona; Edicions El Mall, 1980.
Comenta que intenta donar veu propia a totes les seves obres i com a coses noves una rauca molt més conscient de la seva pròpia veu coma dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula.
Cau de llunes comprarada amb bruixa de dol diu que potser esta més aprofundida en les inhibicions i l'espurna de la felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalment entre homes i dones.
Utilitza molt els sonets en Bruixa de dol i en totes les seves obres i com ella diu ja no pot treure-se'l de sobre.
El títol fa homenatge a Foix i la bella canço de plou i fa sol.
CONCLUSIÓ GENERAL DELS COMENTARIS.
En conclusió podem veure com tots els comentaris fan referencia a les obres de Maria Mercè Marçal on ella intenta expresar-se así mateixa amb veu personal, amb diferents actituds en cada poesia i sempre amb un tó bastant femení, totes les poesies solen tractar sobre l'amor, l'erotisme, la condció de la dona (molt important per a ella) i el compromís cívic.
Els comentaris i les obres de Maria Mercè Marçal concideixen en que ella és una bona esciptora i que sempre vol fer i donar les seves poesies amb veu propia.
Anna Montero en aquest comentari comenta que al llegir el llibre Bruixa de dol sentia una veu pròpia diu que Maria Mèrce Marçal explora, temàticament, uns espais què són exclusivament femenins, o bé universals resseguits amb la vivència d'una manera personal.
Com diu Maria Mercè Marçal a l'apartat del llibre "la germana, l'estrangera" els seus llibres són uns discurs sobre ella mateixa, complex i sovint oníric.
Cònsul, Isidor. "Maria-Mercè Marçal, la dona tranquil·la" homenatge a Maria-Mercè Marçal. Barcelona, Empùries, 1998.
En aquest comentari Isidor comenta el text literàri , Sota el signe del drac, comenta totes les parts en que esta escrit.
La primera part va de Cau de llunes A sal oberta on Isidor sent per part de la lluna una gran feminitat en les poesies. Cau de llunes es desplega en tres direccions: el festí eròtic i amorós, el compromís polític i la condició de la dona.
I la segona part està bruixa de dol, on també s'utilitza el festí eròtic i Amorós, la condició de la dona i el compromís polític.
Broch, Àlex. "Maria Mercè Marçal o els camins de la llibertat", dins el llibre-CD: Marçal-Mercè. El meu amor sense casa. Barcelona, Proa, 2003.
Àlex Broch diu que Maria Mercè Marçal escriu les seves obres amb tota la llibertat del món i on s'expresa tal i com és ella mateixa, des de una veu personal i pròpia.
I com a l'entrevista de "Qui sóc i perquè escric" que es deia que Maria Mercè Marçal no tenia una única temàtica, ni un únic caràcter, etc. en aquest comentari l'Àlex diu que ella no renova cap tradició sinó que en crea de noves.
Lluis Busquets i Grabulosa, "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980. Inclosa en el llibre Plomes Catalanes Contemporànies del mateix autor, Barcelona; Edicions El Mall, 1980.
Comenta que intenta donar veu propia a totes les seves obres i com a coses noves una rauca molt més conscient de la seva pròpia veu coma dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula.
Cau de llunes comprarada amb bruixa de dol diu que potser esta més aprofundida en les inhibicions i l'espurna de la felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalment entre homes i dones.
Utilitza molt els sonets en Bruixa de dol i en totes les seves obres i com ella diu ja no pot treure-se'l de sobre.
El títol fa homenatge a Foix i la bella canço de plou i fa sol.
CONCLUSIÓ GENERAL DELS COMENTARIS.
En conclusió podem veure com tots els comentaris fan referencia a les obres de Maria Mercè Marçal on ella intenta expresar-se así mateixa amb veu personal, amb diferents actituds en cada poesia i sempre amb un tó bastant femení, totes les poesies solen tractar sobre l'amor, l'erotisme, la condció de la dona (molt important per a ella) i el compromís cívic.
Els comentaris i les obres de Maria Mercè Marçal concideixen en que ella és una bona esciptora i que sempre vol fer i donar les seves poesies amb veu propia.
dimecres, 4 de juny del 2008
Antologia de les poesies de Bruixa de dol.
DIVISA
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
V
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Tombant
Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Foguera joana
*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.
Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!
*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.
Bruixa de dol
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
IV
INTERLUDI ROMÀNTIC
Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.
Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,
i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament
i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.
VII
El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.
La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.
¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas
de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.
XI
En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.
Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.
Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,
clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.
XII
Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.
Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Els núvols duien confetti a les butxaques
*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)
I
A l'Anna Costa
Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.
La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.
L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.
Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
III
A Magda Marçal
Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?
Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!
Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!
Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.
Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.
Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.
Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!
Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.
Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.
Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!
IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA
A Pepa Llopis
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.
Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!
VI
A Fina Llorca
Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.
VIII
CANÇO DE FER CAMÍ
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Sense llops ni destrals
IV
CEL NEGRE
Per a l'Assumpta
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA
Per a Ina, d'un any estant
2
Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?
Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.
Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.
I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.
Vuit de març
*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.
Foc de pales
II
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L’escala fosca
del desig
no té barana.
V
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Tombant
Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim
I
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.
III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
IV
La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.
No talleu els arbres del canal!
VI
De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.
IX
Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...
X
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
XII
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Foguera joana
*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.
*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.
Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.
*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.
*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.
Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!
*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.
Bruixa de dol
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
IV
INTERLUDI ROMÀNTIC
Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.
Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,
i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament
i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.
VII
El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.
La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.
¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas
de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.
XI
En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.
Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.
Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,
clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.
XII
Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana
que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.
El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.
Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.
XIII
Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.
Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari
el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.
Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.
Avui les fades i les bruixes s'estimen
Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.
És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.
Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.
Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.
Els núvols duien confetti a les butxaques
*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)
I
A l'Anna Costa
Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.
La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.
L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.
Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA
La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.
A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.
Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.
Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.
III
A Magda Marçal
Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?
Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!
Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!
Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.
Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.
Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.
Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!
Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.
Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.
Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!
IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA
A Pepa Llopis
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.
Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!
VI
A Fina Llorca
Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.
VIII
CANÇO DE FER CAMÍ
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
Sense llops ni destrals
IV
CEL NEGRE
Per a l'Assumpta
L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.
Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.
I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut
que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.
TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA
Per a Ina, d'un any estant
2
Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?
Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.
Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.
I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.
Vuit de març
*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
Perfil que ens dona l'entrevista
Tenim una autoreflexió. Parla d'una manera metafòrica.
Maria Mercè Marçal es perque considera que ella com autora té diferents actituts, no té una única temàtica, no té un únic caràcter, etc. Ella observa tot això en els seus versos i llibres, perque en cada obra es veu ella mateixa.
La seva mare li deia que la serp estava amagada en les golfes perque ella no hi pugès però ella hi pujava i abans d'arribar a d'alt del tot ella ja veia la serp llavors se'n anava corrents cap a baix, però la serp no era real era la simple imaginacio d'una nena petita. Per a ella l'escriptura és temptació, repte ( és un gran repte per voler escriure i escriure bé ), transgressió i mancança.
Maria Mercè Marçal fa una comparació amb la seva escritura i el que li deia la seva mare.
Maria Mercè Marçal es perque considera que ella com autora té diferents actituts, no té una única temàtica, no té un únic caràcter, etc. Ella observa tot això en els seus versos i llibres, perque en cada obra es veu ella mateixa.
La seva mare li deia que la serp estava amagada en les golfes perque ella no hi pugès però ella hi pujava i abans d'arribar a d'alt del tot ella ja veia la serp llavors se'n anava corrents cap a baix, però la serp no era real era la simple imaginacio d'una nena petita. Per a ella l'escriptura és temptació, repte ( és un gran repte per voler escriure i escriure bé ), transgressió i mancança.
Maria Mercè Marçal fa una comparació amb la seva escritura i el que li deia la seva mare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
