Treball de l'antologia poètica. (5 poesies a comentar)

Els amants, Llibre de meravelles (1971)

ELS AMANTS

La carn vol carn AUSIÀS MARCH

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny

Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.



COMENTARI DE TEXT.

Aquesta poesia s’anomena Els amants “La carn vol carn” del llibre de meravelles publicat l’any 1971.L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia està formada per 5 estrofes: la primera amb 4 versos, la segona amb 5 versos, la tercera amb 2 versos, la quarta amb 12 versos i l’última estrofa amb 2 versos. Els versos són d’art major, són versos alexandrins i amb censura són els que predominen, la majoria dels versos acaben amb paraula plana, es a dir, són femenins i es pot dir que són versos lliures.. Hi podem trobar comparacions durant tota la poesia com ara els dels versos:1,7 i 8: “No hi havia a València dos amants com nosaltres.” ; “No comprenem l'amor com un costum amable” ; “com un costum pacífic de compliment i teles”
Hi ha molts encavallaments com ara el del vers 5é. Al vers 14 hi trobem una metonímia: “el peçó d'una orella”. Al vers 18 hi ha una exclamació adreçada al lector, més endavant hi trobem una al·literació.
Hi ha polisíndeton, anàfora amb les lletres N i M.

Aquesta poesia explica l’historia de dos amants que s’estimen molt, el tema és: la relació de com s’estimaven al passat i al present. En el tercer vers diu: “Tot ho recorde mentre vas estenent la roba” fa referència a la vida quotidiana, des de on recorda el seu passat.
En el vers 12 diu: “Jo desitjava, a voltes, un amor educat” aquí el poeta diu el que vol i quan diu que vol un amor educat es refereix a que vol un amor dolç.

En conclusió en aquesta poesia d’amor, el poeta ens narra l’historia de dos amant únics de València els quals s’estimaven molt.

___________________________________________________________________________________

Ací, Llibre de meravelles (1971)

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.

Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric

Ací defense unes collites.
Deu veirtats i quatre mites.

Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d'afanys ric.

Cant l'amor i les parelles
que viuen, beuen i se'n van.
Cante un amor de contraban.

Cant l'amor, cante els amants.

No sé tampoc si açò són cants.

Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se'n van,

l'esperança de contraban.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena Ací del llibre de meravelles publicat l’any 1971.L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia està formada per 19 versos distribuïts en estrofes de 3,3,2,3,3,1,1,2,1 versos, predominen els versos octosíl·labs, té rima consonant amb versos masculins.. En el vers Setè hi trobem una metàfora:” Ací defense unes collites” durant tota la poesia hi tenim paral·lelisme amb l’estructura:” Ací em pariren, ací estic” en el vers 12 hi trobem un encavallament: “Cant l'amor i les parelles” . Durant tota la poesia tenim anàfores amb les paraules: Ací i Cant l’amor.
La estrofa: “Dic les coses que vénen, van, tornen un dia, altre se'n van, “ és asíndeton ja que en comptes d’utilitzar conjuncions de coordinació utilitza el signe de puntuació com ara la coma.

El tema d’aquesta poesia és la seva poesia i a qui dedica la seva poesia. En la poesia l’autor parla d’ell, com podem comprovar en la primera estrofa en el segon i tercer vers l’autor parla d’ell com a escriptor on diu que ell escriu les coses tal i com són, hi ha una reivindicació que és ser ell i les seves circumstàncies, també durant tota la poesia hi trobem un contrast d’idees.
En el vers 14 diu: “Cante un amor de contraban.” On es refereix a que canta un amor prohibit ja que en aquella època l’escriptura catalana estava prohibida pel general Franco.

En conclusió a medida que vas llegint aquesta poesia et dones conte de que té forma de cançó popular perquè té tantes repeticions que hi ha un ritme melòdic.

____________________________________________________________________________________

“Res no m’agrada tant”, Horacianes (1974), dins Les pedres de l’àmfora, O.C. 2

I

res no m’agrada tant
com enramar-me d’oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.

cante, llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra.

m’agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb la aquella carn molla que té
en llevar-li la crosta socarrada.

l’expose dins el plat en tongades incitants,
l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l’oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.

després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament,
eucarísticament,

me’l mire en l’aire.
de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme.

cloc els ulls i me’l fot.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “ res no m’agrada tant” Horacaines publicat l’any 1974, dins Les pedres de l’àmfora. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia no té una estructura molt definida: esta formada per 20 versos distribuïts en estrofes, menys en un cas excepcional on podem trobar un vers amb una enumeració. Els versos són d’art major i d’art menor. Tots els versos comencen amb minúscula. La majoria de versos acaben amb paraules planes això vol dir que predominen els versos femenins durant tota la poesia, els versos són versos sense rima.
Només començar trobem un encavallament en el primer vers: “res no m’agrada tant “, tota la poesia està plena de encavallaments, hi trobem pleonasmes amb les paraules: oli i pimentó. En el vers 19 hi trobem una hipèrbole ja que es exagerat el que diu: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”.
Hi ha asíndeton ja que no utilitza cap de les conjuncions de coordinació i només utilitza els signes de puntuació com ara el punt i la coma. Al final de la poesia hi trobem molta ironia.

L’autor parla durant tota la poesia del menjar que més li agrada que és el pimentó torrat que per ell és un plat exquisit.
Aquesta poesia es diferencia de les altres perquè no va dirigida a ningú, a cap persona, sinó que només explica com li agrada menjar-se el plat que més li agrada.

En conclusió és una poesia relativament senzilla amb una estructura indefinida on l’autor explica com es menja el plat que ell considera més exquisit que és el pimentó torrat.

____________________________________________________________________________________

“Aquest any miserable”, Horacianes (1974), dins Les pedres de l’àmfora, O.C. 2

aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós
prestigi-;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “Aquest any miserable” Horacaines publicat l’any 1974, dins Les pedres de l’àmfora. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana.

Aquesta poesia no té una estructura definida, està formada per 11 versos, amb versos d’art major i d’art menor, cada vers te un nombre de síl·labes diferent, els versos no tenen rima, es a dir, son versos sense rima. Tots els versos comencen amb minúscula i també el nom propi “joan fuster” està escrit en minúscula. Hi ha un encavallament en el 6é vers i un altre en el 10 vers.
L’autor no utilitza conjuncions de coordinació llavors hi ha asíndeton.No hi ha cap pleonasme ni anàfora en tota la poesia.
En l’últim vers trobem una enumeració: “la gent, obscena, crida i crema un llibre.”

L’autor s’està referint a un context social i polític concret que ell sempre recordarà amb tristesa, on diu que sempre seran recordats Vicent ventura i Joan fuster.
En el 6é i 7é vers diu: “-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi” en aquest vers quan diu que escriu de nit es refereix a que escriu d’amagat perquè escriure en català en aquella època estava prohibit, i quan diu que escriu de nit a màquina vol donar a entendre que ho escriu a maquina per si algun dia trobessin el que escriu però no podrien identificar la lletra llavors doncs així no estaria en perill.

En conclusió aquest poema és un dels més curts, sense una estructura definida i on el propi autor explica el que sempre recordarà amb molta tristesa d’aquella època.

____________________________________________________________________________________

Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C. 1

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

COMENTARI DE TEXT

Aquesta poesia s’anomena “Cançó de bressol” La nit publicat l’any 1956 dins Recomane tenebres. L’autor és Vicent Andrés Estellés nascut a Burjassot (València) l’any 1924 fins l’any 1993. És considerat el màxim renovador de la poesia valenciana

Aquesta poesia està formada per una estrofa amb 16 versos, tots d’art menor, hi predominen els versos heptasíl·labs i són versos sense rima. En la poesia trobem una anàfora: “Jo tinc” , també hi trobem pleonasme amb la paraula mort .
En els vers 3é i 4rt i trobem un quiasme: “Com jo la nodresc a ella, ella em nodreix igualment.”
En el vers 12 hi ha un paral·lelisme: “amb mi va i amb mi se'n ve.” Durant tota la poesia hi podem trobar encavallaments com ara el del vers 15. Els últims 4 versos formen una enumeració.
Trobem al·literació amb les lletres m i n, també hi ha polisíndeton en la poesia, hi ha personificació quan l’autor dona qualitats humanes a la mort.

L’autor Vicent Andrés Estellés va fer aquesta poesia dedicada a la seva filla que va morir amb 4 mesos Vicent Andrés Estellés va sofrir molt per la mort de la seva filla. Per això durant tota la poesia l’autor diu que és una mort petita i que només es d’ell i de ningú més.
Aquesta poesia només va dirigida a la seva filla i a ningú més.

En conclusió es pot dir que aquesta poesia és una de les mes especials que ha fet Vicent Andrés Estellés ja que va dirigida a la seva filla de 4 mesos per la qual va sofrir molt.

Vicent Andrés i Estellés

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de L'horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana; Carme. Va passar part de la seva infància a Burjassot. Quan tenia un any, el seu avi va ser assesinat pel seu germanastre, per una qüestió d'herència, anys més tard va morir el seu oncle Josep Maria per tuberculosi.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel costat del teatre, als anys 1935-36 comença a escriure poesia. Durant la guerra civil comença a escriure teatre que ell anomena "de combat" i deixa els estudis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, com a becat. A Madrid publica poesies que eren la traducció castellana del seus poemes en català. Al 1945 fa de soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, comença a treballar com a periodista a "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català, als inicis del 50 inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster.El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1953 es casa amb Isabel Llorente i deu mesos més tard tenen una filla que es mor als 4 mesos. Amb la mort de la seva filla va escriure La nit (1956) i Primera soledad.
Al 1958 publica Donzell amarg que queda finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot".
Durant els anys seixanta va presenciar com la direcció del diari Las Provincias organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció va durar fins l'any 1971. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.
Més endavant va germinar Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertit en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País València i sobre la gent que hi vivia, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del país València un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat.
Va conrear altres gèneres literaris. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs de Barcelona i va quedar finalista.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit del premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les lletres catalanes, Vicent Andrés Estellés va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de burjassot.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer a paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cnaçó i s'hi va relacionar. Pomes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet...
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van treure homenatge. El poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
Vicent Andrés i Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cianquanta i dels seixanta.
A l'inici dels anys setanta la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia.
Estellés va ser llegit i valorat en el pròleg de Recomane tenebres (1972), primer volum de l'Obra Completa de l'autor, expressava Fuster sobre les dificultats d'interpretació dels matisos dialectalitzants més enllà del marc local o regional: fins i tot l'arrel localista del vers estellesià en va ser factor d'eficàcia poètica.

El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "la rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és un clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville. La malla lírica de Estellés deixa passar tot de detalls descripitius, els personatges típics d'un quadre d'època, molts esdeveniments quotidians. L'elegia esdevé, així, crònica social.
Amb aquesta perspectiva, no importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional. En qualsevol d'aquests casos, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora.
El filtre de llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crónica gairabé periodística amb caires satírics.
La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa
La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li associar el sonet.Un dels trets més cridaners de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe.
En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics
La poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen.
Altres recuros: com és l'ús expressiu dels topònims. Un dels procediments més destacables és el de la paròdia,
poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.

Treball de Ball Robat: Laura, Andrea, Inma i Ainhoa.

1.Situa generacionalment Joan Oliver. Per què es pot parlar d’un autor desclassat?

Joan Oliver, narrador, dramaturg, traductor i periodista, fa servir el nom de Pere Quart com a poeta. Neix el 29 de novembre de 1899 a Sabadell en el si d'una família de la burgesia industrial i va estudia Dret a la Universitat de Barcelona.
estableix una forta amistat amb altres joves benestants sabadellencs com els escriptors Francesc Trabal i Armand Obiols, amb qui forma l'anomenat Grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
A partir del 1923, Joan Oliver escriu poemes i petits contes al Diari de Sabadell, que dirigeixen els membres del Grup de Sabadell, i el 1928 publica el seu primer llibre de proses, Una tragèdia a Lil·liput.
Aquesta prometedora carrera literària és escapçada per l'esclat de la guerra civil espanyola. Durant el conflicte, Joan Oliver s'implica intensament en la lluita antifeixista, presideix l'Agrupació d'Escriptors Catalans, filial de la Unió General de Treballadors (UGT), i organitza el Servei de Biblioteques del Front.
El 1939 s'exilia a França, a Buenos Aires i, finalment, a Santiago de Xile, on resideix nou anys.
Torna a Catalunya el 1948, Poc després d'arribar, la policia registra casa seva, li retiren el passaport i ingressa a la presó Model de Barcelona on està dos mesos i mig. Més tard mor la seva dona de leucèmia.
Lúcid fins a l'últim moment, Joan Oliver, segurament que més conegut en la història de la literatura catalana com a Pere Quart, mor el 19 de juny de 1986.

• Per què es pot parlar d’un autor desclassat?
  -Forma el grup de Sabadell, un grup marcat pel rebuig a la burgesia.
  -Durant la Guerra Civil espanyola s’implica en l lluita antifeixista.
  -Quan esta a Xile escriu guions radiofònics antinazi.
  -Joan Oliver es converteix en una figura pública i la seva actitud honesta i contestatària el fan veure com un símbol de la lluita antifranquista

2.Fes una sinopsi del desenvolupament del teatre català des del tombant de segle.

En l'àmbit del teatre, després de vuit anys de prohibició explícita de representar en llengua catalana, el règim franquista autoritzà la representació d'obres en català a la primavera del 1946.

3.Comenta críticament el fragment de Miquel M. Gibert: "Ball robat: la culminació de l'obra dramàtica de Joan Oliver" dins "El teatre de Joan Oliver". Barcelona, Institut del Teatre, 1998.

Joan Oliver sosté el seu punt de vista determinista al llarg de tota l'obra amb els tres factors: la seva realitat íntima de mosaic de misteris, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es necessàriament contradictori, la impossibilitat d'assolit la veritat, que es transformen en miratges dels quals l'home mateix és víctima, i la peremptorietat de fer de l'egoisme la força bàsoca o rectora de l'univers propi, fins al punt de convertir aquest egoisme en utopia inabastable de la seva relació amb altres".

4. Oliver, quan té un discurs a fer, segueix, de vegades, la tècnica txekhoviana del <>; podries assenyalar-ne alguns?

Anton Txekhov era un escritor que utilitzava una tècnica que Oliver posa en practica a la novel·la. Un exemple d'aquesta tècnica és:A la pàgina 68 y a la 69, quan la Mercè parla sola. Esta fen un monòleg. " Tenia mal de cor...Tembé porto un sandvitx per a tu [...] Tu ets el meu refugi, no tinc ningú més!Bona nit...

5.En un moment determinat de l'obra es defineix l'intel·lectul; estàs d'acord que un intel·lectual és com l'intueixen Cugat i Oleguer?

INTEL·LECTUAL: persona dedicada al cultiu de les ciències i lletres.
Oleguer i Cugat nombren com a intel·lectual al Cugat, un home culte, que sap de lletres ja que vol ser escritor. La definició que fan en Cugat i l'Oleguer d'un intel·letual s'apropa a la propia definició però no és la mateixa.

6.Com concep Oliver l'home i la bèstia?

En alguns fragment de l'obra Ball Robat de Joan Oliver, expressa la concepció que té de l'home i la bestia:

*Pàg.63
CUGAT:les decepcions són inevitables. He arrivat a la conclusió que el sentit de la vida només es troba en el dolor, l'única realitat que ens ha estat plenament donada. Cada ànima és com un estranger que viu en terra enemiga. Els homes no hem après d'estimar-nos.

*Pàg.75
CUGAT:Ja només sé, ara més que mai, que l'home no és altra cosa que una bèstia infeliç:l'única!

l'home racional es un infeliç.
la bèstia irracional es feliç.

8.Formula la temàtica significativa de l'obra i respon a aquesta qüestió: Si és constitutiu de la condició humana l'experiència de la solitud, el dolor i la infelicitat, malgrat la tendència a ser feliços, ¿fins a quin punt Oliver es planteja el perquè d'aquesta dolorosa experiència en les criatures humanes?

A l'obra s'afirma diverses vegades que la felicitat, els qui pensen, és a dir, els humans, no la podem aconseguir.- Fins al punt que encara que angelis alguna cosa, l'exemple a l'obra es quan desitjen una altra parella, no serás feliç, ja que voldras una altra cosa i mai estarás saciat.

Una lectura de Ball Robat

Oliver va enllestir Ball robat cap al final del 1954.La seca "comèdia dramàtica" va més enllà de les anàlisis crítiques del matrimoni burgès que havia abordat als anys vint i comenáment dels trenta a partir de l'anomenada "comèdia burgèsa".La comedia d'Oliver té l'encert d'entreixir minuciosament un conjunt traingular de paral·lelismes i contrastos que, d'una banda, construeixen un artefacte de rellpotgeria molt ben ajustat i, de l'altra banda ofereixen un compendi de les inquietuds morals i ètiques d'espècimens característics de la burgesia liberal catalana de la postguerra.


Els triangles
En la comedia burgesa, la institució del matrimoni no és feta únicament de dos, sinó al més sovint de tres, la incorporació d'aquest tercer element és un del motors de l'acció de Ball robat.
Hi ha uns personatges que expliciten de manera activa la seva predisposició enamoradisa: Mercè envers Oleguer, Núria envers Cugat i Oriol envers Eulàlia. Només hi ha dos personatges que, per contra, accepten de manera passiva l'envit de la seducció: Eulàlia es complau amb els elogis de Cugat i d'Oriol, mentre que el seu marit, Oleguer, accepta les fantasies de Mercè.

Els personatges

Els membres de les tres parelles de matrimonis pertanyen a una classe social uniforme des del punt de vusta ecónomic, cultural i lingüístic.
Els tres homes protagonistes assumeixen cadascun un reputat estatuts social: l'intel·lectual (Cugat), l'advocat (Oleguer) i l'industrial (Oriol). Les dones, en canvi, redueixen la seva activitat a l'organització de la casai la cura dels fills. La tècinca del contrapunt permet de conèixer diverses aproximacions als replecs i contrastos dels personatges. Oliver mostra el ridícul i el grotesc de les accions d'uns personatges que es deixen endur per la mistificació i la inconsciència.

L'estrucutura
Al primer acte, que té l'origen en el conte "escena d'alcova" es planteja el traingle Cugat-Mercè-Oleguer i, alhora, s'anuncia el triangle Cugat-Núria-Oriol.
Al segon acte, es dirimeix el triangle Cugat-Mercè-Oleguer.
En la primera part de l'acte tercer, es produeix la topada Oriol-Núria, que anuncia la virulència de l'encontre final, i es proposa el potencial tercer trangle en joc, Oriol-Eulàlia-Oleguer.A la darrera part de l'ecte tercer, s'estableix un diàleg si és no és molieresc entre Núria, Mercè i Eulàlia, en que totes tres dones garlen precisament sobre els seus marits i acaben de enllestir els preparatius per al sopar d'aniversari.L'epíleg desfà els tres triangles amb el retorn al punt de partida.

L'espai
La disposició triangular queda palesa en la distribució espacial en tres àmbits d'intimitat del matrimoni de filiació burgesa: 1.el dormitori de la parella Cugat-Mercè (acte 1; 2.la saleta d'estar del matrimoni Oleguer-Eulàlia (acte 2),i 3.la sala amb terrassa del duo Oriol-Núria (acte 3). Els tres espais corresponen a l'àmbit del domus, en tant que seu de la familia i espai d'institucionalització del matrimoni. La desposició de l'espai en el sopar de celebració de les bodes de níquel no és, després de tot el que ha passat, gens innocent.

El temps
L'obra se seqüencialitza linealment en tres períodes temporals succesius: 1.la nit i,després d'una el·lipsi que es marca amb un enfosquiment de l'escena, les primeres hores del matí d'un dia del final de la primavera, el dimecres 19 de juny(acte 1); 2.vint minuts després (acte2), i 3. una mica més tard(acte 3).Els personatges fan referència tot sovint a un temps psicològic, els deus anys passats en convivència, una dècada que pesa com una llosa sobre els fracassos dels matrimonis repectius. Les parelles al·ludeixen a aquesta etapa de vida conjunta com una fatilitat, durant la qual han acumulat tetrets, greuges i desencisos.

Una cultura sense llibertat i la censura.

UNA CULTURA SENSE LLIBERTAT.

A la dècada dels cinquanta del segle XX, la consolidació de la dictadura franquista anà acompanyada de l'obertura d'unes primeres escletxes públiques per a la recuperació de la cultura catalana.Més tard el règim franquista autoritzà la representaciód'obres en català a la primavera del 1946.
El dramaturg Josep M. de Sagarra dominà l'escena catalana professional de la postguerra, en canvi, Sagarra va fracasar en les seves dues obres (La fortuna de Silvia i Galatea).
El retorn de Sagarra al "poema dramàtic" va ser un gran éxit per ell.
A més de Sagarra, el coliseu del carrer de l'Hospital acollí dos fenòmens que donen la mesura de l'èxit de l'escena comercial catalana de període:l'estrena de Bala perduda, de Lluís i l'altra, la incorporació al Romea de Joan Capri, el 1957.
Néstor Luján, des de les págines del setmanari Destino, denuncià, el 1959 el nivell deporable en que es trobava la seu de l'escena professional catalana.Tant Luján com Oliver ometien una prt del problema que no es podia verbalitzar-se en les pàgines d'una publicació com Destino: la incidència de la censura que s'acarnissava especialment contra el teatre català.

LA CENSURA.

L'autarquia de la cultura oficial franquista i l'intent de genocidi de la cultura catalana, en suma, limitaven moltíssim la incorporació de les noves tendències dramatúrques europees o nord-americanes, feian impossible la viabilitat pública d'un teatre català que hi estés en sintonia.
la censura dels espectacles teatrals arricaba a classificar-los segons un sedàs que titllava de "greument perillós". Les instruccion i normes per a la censura moral dels espectacles teatrals eren que no podien presentar res "sexual".En canvi, es toleraven "los argumentos amorosos correctamente espuestos"i, fins i tot, es podia al·ludir al vici.
Respecte a les traduccion la Delegació del Ministerio de Información y Turismo del govern dictorial espanyol va fer circular unes normes que limitaven al teatre professional les representacion d'obres estrangeres en català. No es podia fer una traducció si l'obra original no havia estat estrenada fa 2 anys i no podia mantenir-se en cartell `´es temps del que hi havia figurat l'obra original.