diumenge, 9 de març del 2008

Vicent Andrés i Estellés

http://www.escriptors.cat/autors/andresv/

Vicent Andrés Estellés va néixer el 4 de setembre de 1924, a Burjassot, a la comarca de L'horta de València. El seu pare era el forner del poble. Tenia una germana; Carme. Va passar part de la seva infància a Burjassot. Quan tenia un any, el seu avi va ser assesinat pel seu germanastre, per una qüestió d'herència, anys més tard va morir el seu oncle Josep Maria per tuberculosi.
La vocació literària es va desvetllar molt aviat en Vicent Andrés Estellés, pel costat del teatre, als anys 1935-36 comença a escriure poesia. Durant la guerra civil comença a escriure teatre que ell anomena "de combat" i deixa els estudis. Acabada la guerra va començar a treballar de forner, com el seu pare; després, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar el seu primer article al diari "Jornada" i a partir d'aquest fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Oficial de Periodisme de Madrid, com a becat. A Madrid publica poesies que eren la traducció castellana del seus poemes en català. Al 1945 fa de soldat a Navarra. En tornar a València, el 1948, comença a treballar com a periodista a "Las Provincias".
Ja instal·lat a València, escriu poemes en català, als inicis del 50 inicia la seva amistat amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster.El seu primer llibre va ser Ciutat a cau d'orella (1953). El 1953 es casa amb Isabel Llorente i deu mesos més tard tenen una filla que es mor als 4 mesos. Amb la mort de la seva filla va escriure La nit (1956) i Primera soledad.
Al 1958 publica Donzell amarg que queda finalista del Premi Óssa Menor i L'amant de tota la vida (1966).
Corregia i refeia els primers llibres a partir d'un corpus que ell mateix havia anomenat "els manuscrits de Burjassot".
Durant els anys seixanta va presenciar com la direcció del diari Las Provincias organitzava campanyes agressives contra els qui feien esforços pel redreçament cultural i lingüístic dels valencians.
Aquesta situació de contradicció va durar fins l'any 1971. Treu a la llum 5 llibres: La clau que obri tots els panys, Llibre de meravelles, Llibre d'exilis, Primera audició i L'inventari clement.
Més endavant va germinar Estellés la idea de fer un cant a València que aviat es va convertit en un projecte més ambiciós, la idea de fer tot un mural del País València i sobre la gent que hi vivia, fet des del poble i per al poble. Va començar a escriure el poemari Mural del país València un parell o tres de dies després de la mort del dictador Franco. Consta de seixanta llibres, on va evocar personatges històrics, geografia, naturalesa, els productes de la terra i per primera vegada, el poeta va cantar amb optimisme desesperat.
Va conrear altres gèneres literaris. L'única obra de teatre publicada correspon als poemes escènics Oratoris del nostre temps (1978). També va escriure guions de cinema, tots inèdits, un dels quals el va presentar a un concurs de Barcelona i va quedar finalista.
En homenatge del poeta, des del 1973 es convoca, dins la Nit del premis Octubre de València, un premi de poesia amb el seu nom. Altres reconeixements li arriben el 1975 amb la Lletra d'Or, i el 1978 amb el Premi d'Honor de les lletres catalanes, Vicent Andrés Estellés va ser obligat a una jubilació anticipada als 54 anys.
A més de la destitució de la feina de periodista, va ser objecte d'amenaces per telèfon i d'altres escarnis com la mutilació del seu bust instal·lat a la plaça de burjassot.
Els temes recurrents en la poesia d'Estellés són la fam, el sexe, la mort i l'amor.
El gruix de l'obra d'Estellés es va donar a conèixer a paral·lela al desenvolupament del moviment popular de la Nova Cnaçó i s'hi va relacionar. Pomes seus han estat musicats per Ovidi Montllor, Al Tall, Maria del Mar Bonet...
El 1984 va rebre el premi de les Lletres Valencianes. L'any 1990, la XXII Universitat Catalana d'Estiu a Prada i els Premis d'Octubre li van treure homenatge. El poema Assumiràs la veu d'un poble va ser traduït a diverses llengües i recitat pels seus traductors.
Va morir a València, el 27 de març de 1993.

El fenomen poètic estellesià en el seu context històric.
Vicent Andrés i Estellés inicia la seva producció poètica a la postguerra. Era un jove periodista amb vocació de poeta que escrivia versos i versos, infatigable, i alguna vegada els publicava: Ciutat a cau d'orella, editat a València el 1953, fou el primer dels quatre poemaris que van veure la llum durant les dècades dels anys cianquanta i dels seixanta.
A l'inici dels anys setanta la seva obra va protagonitzar l'assalt al carrer. La mà hàbil de Joan Fuster i l'enginy de l'editor Eliseu Climent van programar l'esclat editorial de la seva poesia.
Estellés va ser llegit i valorat en el pròleg de Recomane tenebres (1972), primer volum de l'Obra Completa de l'autor, expressava Fuster sobre les dificultats d'interpretació dels matisos dialectalitzants més enllà del marc local o regional: fins i tot l'arrel localista del vers estellesià en va ser factor d'eficàcia poètica.

El compromís cívic del poeta.
Estellés fa bandera d'un sentiment cívic col·lectiu. El poema "la rosa de paper" és ben emblemàtic en aquest sentit.
En la variada gamma temàtica i tonal de la seva lírica, un dels valors més incontestables és l'assoliment d'aquesta imatge de dignitat personal i civil. En això és un clar deutor de Carles Riba, sobretot el Riba de les Elegies de Bierville. La malla lírica de Estellés deixa passar tot de detalls descripitius, els personatges típics d'un quadre d'època, molts esdeveniments quotidians. L'elegia esdevé, així, crònica social.
Amb aquesta perspectiva, no importa que Estellés se centri en episodis de la història nacional. En qualsevol d'aquests casos, el resultat és d'una profunda coherència i genera una crònica amarga i esperançada alhora.
El filtre de llatinitat li permet operar amb un cert distanciament que legitima com a poesia lírica el que és una crónica gairabé periodística amb caires satírics.
La influència de Pablo Neruda, ara en el seu vessant més èpic, és visible en el magne Mural del País Valencià, que constitueix u conjunt de poemaris dedicats a exalçar la geografia i la història dels pobles valencians. Aquesta obra es configura com un ambiciós retaule, una mena de pintura mural a la manera dels pintors mexicans, amb un poderós alè èpic, que representa la gran epopeia de les terres americanes.

La temàtica amorosa
La mort, el seu ritual i les al·legories corresponents constitueixen una temàtica que fascina l'Estellés i sovint l'obsessiona fins a fer-li associar el sonet.Un dels trets més cridaners de la poesia estellesiana és la manera crua i immediata amb què va tractar en ocasions l'experiència del sexe.
En el tractament estellesià de la matèria amorosa caldria destacar principalment els encerts expressius plens d'intensitat, tant quan parla d'amors furtius com quan evoca un amor conjugal llargament viscut i fidel com la mort mateixa.

Els procediments retòrics
La poesia d'Estellés palesa també una particular elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seva adjectivació, en les imatges metafòriques o en el filtre culturista que constitueixen.
Altres recuros: com és l'ús expressiu dels topònims. Un dels procediments més destacables és el de la paròdia,
poeta amb cims d'intensitat lírica entre el conjunt proteic de la seva producció, Vicent Andrés Estellés, un referent poètic personalíssim, ben perfilat i caracteritzat en el conjunt de la literatura catalana contemporània.