Obres literàries de Maria Mercè Marçal

Poesia

-Cau de llunes. Barcelona: Proa, 1977 (1998, 2a edició).
-Bruixa de dol (1977-1979). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1979 / Barcelona: Edicions 62, 1998.
-Terra de mai. València: El Cingle, 1982.
-Sal oberta. Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1982 / Barcelona: Edicions 62, 1993.
-La germana, l'estrangera (1981-1984). Sant Boi de Llobregat: Llibres del Mall, 1985 / -Barcelona: Edicions 62, 1995.
-Desglaç (1984-1988). Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 1988 (1998, 2a ed).
-Llengua abolida (1973-1988). València: 3 i 4, 1989 (2000, 2a ed).
-Raó del cos. Barcelona: Edicions 62 - Empúries, 2000.

Novel·la
-La passió segons Renée Vivien. Barcelona: Columna, 1994 (1996, 5a ed.).

Narrativa breu

-Viratges, reminiscències, dins Barceldones. Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990.
-Jocs de màscares, dins Dones soles. 14 contes. Barcelona: Planeta, 1995, p. 73-92.

Infantil i juvenil

-La disputa de Fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada [basada en una narració d'Anselm Turmeda; coescrita amb Glòria Puig; il·lustracions de Montse Ginesta]. Barcelona: Aliorna,1986.
-Cançó de saltar a corda. Barcelona: Cruïlla, 2004.
-La màgia de les paraules [il·lustracions Mabel Piérola]. Barcelona: Baula, 2004.

Crítica literària o assaig

-En dansa obliqua de miralls: Pauline M. Tarn (Renée Vivien), Caterina Albert (Víctor Català) i Maria Antònia Salvà, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
-Rosa Leveroni, en el llindar, dins Literatura de dones: una visió del món. Barcelona: La Sal, 1988.
-Com en la nit, les flames, dins Cartografies del desig: quinze escriptores i el seu món. Barcelona: Proa, 1998.
-Sota el signe del drac. Barcelona: Proa, 2004.

Altres

-Paisatge emergent. Trenta poetes catalanes del s. XX. Barcelona: La Magrana, 1999.
-Contraban de llum. Antologia poètica de Maria-Mercè Marçal [estudi introductori de Lluïsa Julià]. Barcelona: Proa, 2001.
-100 poesies catalanes que cal conèixer. De Verdaguer a M. Mercè Marçal [pròleg i selecció de J. Triadú]. Barcelona: Pòrtic, 2003, p. 164.
-21 escriptores per al segle XXI [ed. S. Abrams, A. Broch, M. Casacuberta i I. Cònsul]. Barcelona: Proa, 2004.

Biografia Maria Mercè Marçal

http://www.escriptors.cat/autors/marcalmm/

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.

Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, volia ser actriu, escriure teatre, escriure novel·les i volia ser molt molt estimada, poc després va escriure unes temptatives narratives.
Es va llicenciar en lletres. No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en una taula de despatx.
El 1969 començava el periodisme, i finalment el 1970 tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor català de narracions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó.
Ella feia el seu punt de vista d'una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit de jaqueta, que proclamava un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l'estil, i que reclamava un canvi polític radical.
Emprenia l'ambiciosa feinada d'analitzar la burgesia barcelonina. Sí algun punt d'esquemtica i inevitable innocència a banda, demostrava un coneixement ben directe de la matèria que havia triat.
Molta roba i poc sabó... era, doncs, l'embrió increïblement complet d'un món personal que li donaria nom i prestigi, es va estendre al llarg d'una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona adéu (1970), El tems de les cireres (1977) i L'hora violeta (1980). Però que en realitat, encara, no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó que també s'estén a la quarta novel·la, L'opera quotidiana (1982), que per alguna cosa s'obre amb Patrícia Miralpeix, protagonista del segon conte de "Molta roba i poc sabó". I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu meladiosa (1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que passeja repetidament per les pàgines d'aquell primer recull! No , no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt més.
Algunes persones, prop seu, la van animar en la intenció d'escriure una mena de comèdia humana barcelonina. Malgrat que ella mateixa havia parlat d'un trencament estilístic i d'intencions després de L'hora violeta la Montse se'ns dibuixa com la creadora d'un món coherent, magníficament ben lligat, on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d'una burgesia barcelonina i patètica.
Malgrat la mena de buit que es va començar a crear, a partir d'un moment determinat es va tendir a minimitzar la seva ambició, la seva importància literària i històrica. Un buit subtil que la va fer patir i la va fer trontollar en algun moment, malgrat la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants altres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua trobant, quantitat de lectors apassionats.
Montserrat Roig s'alça avui com una fabuladora esplèndida, cap de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, encara millor, un imaginari propi que d'alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L'agulla daurada són dos llibres esplèndids, però no són els llibres de la Roig, són, sí, una de les seves facetes, i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió més ambiciosa i arrriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones. Un cicle cmplex, polièdric, apassionat i fascinat, que profundament va arribar fins al seu final, que així va burlar la mort o la mutilació.
que et va salvar, sí, ho reconec , punyetera, voluble, estimada criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb l'horror de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com a única resposta i consol.