Montserrat Roig la veu que perviu: una ambició salvada.

Als setze anys Montserrat Roig era una adolescent que tenia pressa per entendre i salvar el món, volia ser actriu, escriure teatre, escriure novel·les i volia ser molt molt estimada, poc després va escriure unes temptatives narratives.
Es va llicenciar en lletres. No suportava tancar-se en una aula durant anys, i encara menys seure en una taula de despatx.
El 1969 començava el periodisme, i finalment el 1970 tancada al monestir de Montserrat junt amb molts intel·lectuals i artistes que protestaven així per les condemnes a mort que acabava de guanyar el premi Víctor català de narracions pel seu primer recull de creació, Molta roba i poc sabó.
Ella feia el seu punt de vista d'una joventut universitària que havia renegat de la corbata i del vestit de jaqueta, que proclamava un nou estil de viure, amb més llibertat sexual i coses per l'estil, i que reclamava un canvi polític radical.
Emprenia l'ambiciosa feinada d'analitzar la burgesia barcelonina. Sí algun punt d'esquemtica i inevitable innocència a banda, demostrava un coneixement ben directe de la matèria que havia triat.
Molta roba i poc sabó... era, doncs, l'embrió increïblement complet d'un món personal que li donaria nom i prestigi, es va estendre al llarg d'una suposada trilogia formada per tres novel·les: Ramona adéu (1970), El tems de les cireres (1977) i L'hora violeta (1980). Però que en realitat, encara, no únicament comença ja abans, en els contes indicats, sinó que també s'estén a la quarta novel·la, L'opera quotidiana (1982), que per alguna cosa s'obre amb Patrícia Miralpeix, protagonista del segon conte de "Molta roba i poc sabó". I que arriba fins a la cinquena i darrera, La veu meladiosa (1987), que té entre els seus personatges la mateixa Mundeta que passeja repetidament per les pàgines d'aquell primer recull! No , no crec, en realitat, que escrivís cap trilogia. Va fer molt més.
Algunes persones, prop seu, la van animar en la intenció d'escriure una mena de comèdia humana barcelonina. Malgrat que ella mateixa havia parlat d'un trencament estilístic i d'intencions després de L'hora violeta la Montse se'ns dibuixa com la creadora d'un món coherent, magníficament ben lligat, on es dibuixen, com deia, les diferents generacions d'una burgesia barcelonina i patètica.
Malgrat la mena de buit que es va començar a crear, a partir d'un moment determinat es va tendir a minimitzar la seva ambició, la seva importància literària i històrica. Un buit subtil que la va fer patir i la va fer trontollar en algun moment, malgrat la maledicció que pesa sobre la llengua que utilitzava, a tants altres països on va ser traduïda i on va trobar, i continua trobant, quantitat de lectors apassionats.
Montserrat Roig s'alça avui com una fabuladora esplèndida, cap de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir, encara millor, un imaginari propi que d'alguna manera es va inventar.
Els catalans als camps nazis i L'agulla daurada són dos llibres esplèndids, però no són els llibres de la Roig, són, sí, una de les seves facetes, i una faceta afortunada, però que no podem permetre que amagui les altres, les que conformen una obra diverssa, tan irregular com ho és sempre tota obra literària, i que té la seva expressió més ambiciosa i arrriscada en el cicle narratiu presidit per les tres Ramones. Un cicle cmplex, polièdric, apassionat i fascinat, que profundament va arribar fins al seu final, que així va burlar la mort o la mutilació.
que et va salvar, sí, ho reconec , punyetera, voluble, estimada criatura que em vas mirar, un dia, a la clínica, amb l'horror de la mort reflectida als ulls, i que vas rebre un silenci covard com a única resposta i consol.