EL MODERNISME

A 1880 va aparèixer a Catalunya un conjunt d'actituds culturals. El nucli ideològic més representatiu d'aquestes noves actituds és la revista L'Avens(1881-1884).
El modernisme sorgeix com a moviment a l'entorn del 1892. La revista L' Avens, en la seva segona etapa(1889-1893), n'és la plataforma més influent.Al costat de la revista,les exposicions de Rusiñol i Ramon Casas a la Sala de Parés de Barcelona, les festes modernistes de Sitges, i els articles de Maragall al Diario de Barcelona i de Raimon Casellas a La Vanguardia donen fe a l'arribada d'un moviment que es proposa de renovar totalment la vida cultural catalana i s'infiltra en tota mena de manifestacions artístiques.
Els modernistes proposen, coma terapèutica, l'impuls modernitzador, l'obertura indiscriminada a tot el que sigui "modern". Tot això queda reflectit en l'article que publica Jaume Brossa a L' Avens el 2 d'agost de 1892, que titula precisament "viure del passa", representa el punt de partida del modernisme. "A èpoques noves, formes d'art noves." A "viure el passat" queda ben definit el que el modernisme hauria de representar:

1. El desig de demostrar que la literatura catalana podia arrenglerar-se amb més moderna avantguarda intel·lectual europea.
Voluntat d'arraconar la Reinaxença i superar aquell absurd que feia que autors com Verdaguer, hi mantenguessin una distància abissal des d'un punt de vista estètic.
2. La voluntat d'acostar-se a la més pura actualitat europea.
3. La voluntat de posar-se al dia d'aconseguir una cultura amb llengua pròpia però amb esperit cosmopolita.

Una etapa de formació, de preparació, durant la qual els modernistes buscaran els seus models lluny de l'univers tancat i resclosit que els oferia la pròpia tradició cultural donaran a conèixer aquelles "formes noves" que, segons ells, han de ser les representatives de l'"època nova" que ells protagonitzen.

La majoria de models que els modernistes proposen tenen un tret comú: tots coincideixen en el rebuig de la seva societat, el replegament en un mateix i la creació de "paradisos artificials."
Els modernistes se sentiran molt propers als ideals de la Pre-Raphaelite Brotherhood i faran seu el lema "art for art sake". Els prerafaelites havien descobert primer que la burgesia havia industrialitzat l'art i que l'havia integrat al seu engranatge consumista. L'art havia passat a tenir un valor decoratiu, intranscendent, que satisfeia les necessitats d'ostentació burgeses. El treball industrial embruteix, i degrada a l'home, el qual, situat en un medi urbà massificat, s'anorrea acaba oblidant els seus orígens. Proposen recuperar 'home individual, natural, conscient del seu passat.
Els modernistes compartiran les intencions d'aquells trenta-set poetes francesos, entre els quals hi havia Baudelaire i Rimbaud. A partir d'aquell moment, i sota l'influencia, sobretot, de les fleurs du mal de Baudelaire, els poetes reivindiquen una nova concepció de l'art i de la literatura. Sota el nom de "simbolisme", aquest nou postulat rebutja el positivisme i el pretès cientifisme naturalista.
Els simbolistes renuncien a presentar el món real, tal com podem veure a la cèlebre novel·la de J.K. Huysmans À rebours (1884), una novel·la on es parla de somnis, d'al·lucinacions, de literatura, d'art, de pintura i de metafísica, i on, no passa res.
Baudelaire assaja la creació de "paradisos artificials"; Verlaine descobreix la musicalitat del mots i la força evocadora que això aporta; Rimbaud provoca una ruptura total amb el llenguatge; Mallarmé porta aquest procés fins al final: les analogies i els símbols s'organitzen de tal manera que serveixen per al poeta per a mostrar-li la manera d'escapar-se de la realitat palpable. El que cal és cedir a la iniciativa dels mots, trencant, si convé, la formulació habitual del llenguatge. S'apropien del mot decadentisme i acabem convertint aquest culte a la bellesa en l'única manera possible d'entendre la vida i l'art, per damunt de qualsevol realitat, vici o virtut.
Tot això entusiasma els modernistes catalans, sobretot els que després es definiran com a "esteticistes". Tot això és nou. és europeu, és modern. Viures així és "posar-se al dia" i és "acostar-se a Europa".
El modernisme és sobretot una reacció contra el passat. Es tracta d'una reacció que Maragall va definir coma "espiritualista", entenent aquest terme, aquí, com a sinònim d'antimaterialista, d'antiracional.
Allò que més predomina en el modernisme és l'heterogeneïtat, destaca: l'allunyament del naturalisme positivista i dels pressupòsits ideològics i filosòfics que l'inspiraven.
Amb el modernisme ens trobem davant d'un fenomen social important: la burgesia produeix la seva primera generació d'artistes. Aquesta nova generació afirmà la seva vocació en oposició a la seva pròpia classe. Ara, ser artista és ser professional, no en el sentit de viure de l'art sinó en el de viure per l'art, això és retratat a L'auca del senyor Esteve de Rusiñol.
L'art és, per a ells, passió i rebel·lió. És una característica fonamental del moviment modernista. L'artista adopta una actitud de rebuig envers la burgesia i comença a concebre l'art com una activitat superior a les altres activitats humanes i, en conseqüència, a concebre a l'artista com un ésser superior.
La fi de segle fou, aquí, coma tot Europa: escriptor i artistes exhibeixen un odi aïrat i càustic contra el burgès "materialista". Els modernistes participen de l'actitud genelaritzada a tot Europa que reacciona contra el progrés científic i tècnic, que manifesta una crisi de confiança envers els avantatges de la societat industrial, que veu com a destructora de tots els valors naturals i espirituals.
Intel·lectuals i burgesos es rebutgen. L'intel·lectual, que se sent marginat, adopta una actitud d'autodefensa i de supirioritat.
L'Avenç monopolitazarà sobretot aquesta segona actitud, voluntarista, regeneracionista. La gent de L'Avenç es va sentir temptada de dur l'impuls de rebel·lió antiburgesa fins i tot al terreny social. De rebels, alguns d'ells passaren a revolucionaris, a defensors de les cuases del proletariat. Aquesta temptació revolucionària marcà profundament una part del modernisme sota la forma d'un populisme anarcoide i messiànic.
Aquesta radicalització, precedida per la desaparició de la revista el 1893, marca l'entrada del decadentisme en la literatura i les arts. A partir d'aquest moment pren més relleu el vessant esteticista.
Del 1893 al 1898 la influència de l'estètica simbolista domina dins el modernisme emb autors no gaire interessats en la revolució social que formulen la literatura i l'art.
Aquest grup gira a l'entorn de Rusiñol i té en Raimon Casellas el seu teòric més important, proposen la sublimació de l'art i de l'artista, defensen "l'art per l'art", i valoren el refinament, el gust, i la sensibilitat individual. Proposen, finalment, l'acostament a formes simbolistes, prerafaelites o decadentistes.
El regeneracionisme i esteticisme s'equilibren cap al 1898.
El vehicle que afavoreix la síntesi és la revista Catalònia, a través de la qual s'introdueix a Catalunya el model dannunzià.
Aquesta actitud de Catalònia configurarà la segona etapa del modernisme (1900-1911). Una etapa que havia estat combativa i militant, es presenta com un moment de creació en el qual el modernisme s'assimila com a escola. Es parla, ara, d'un "modernisme triomfant".
El modernisme es concreta i es diversifica en opcions polítiques. Trobem autors que giren entorn de la burgesia i compten am el suport (Joan Maragall i Raimon Casellas); hi ha també el grup format a l'entorn de la revista Joventut (1900-1906), Pompeu Gener i Jeroni Zanné), catalanistes d'esquerres agrupats a l'entorn d'El poble català, que s'enfronta al noucentisme de La veu de Catalunya (Pous i Pagès).
En aquesta segona etapa el modernisme representa una forta renovació en la vida cultural de les comarques, cosa que provoca que alguns intel·lectuals emigrin a Barcelona.
La revista és el més típic exponent modernista d'aquesta etapa: actitud nacionalista i vitalista i conrea el culte per l'individualisme i el rebuig de la burgesia.
Els nous "joves", el noucentistes, pretenen imposar més rigor intel·lectual i uns intruments més eficaços per aconseguir-ho.
La irrupció del grup noucentista dona la fi del modernisme 1911.


La prosa modernista. Rebuig del model realista-naturalista.

A la fi dels anys vuitanta del s.XIX, el sistema burgés mostra les primeres clivelles; el model realista naturalista esdevé inviable. En primer lloc per desprestigi de Émile Zola i en segon per la pèrdua de credibilitat d'un mètode: el positivista.
Una conseqüència d'aquest encís es la revolta del joves que es traslladen a Paris i pretenen construir un art fora del sircuit oficials.
L'artista ésser sensible i priviliegat, s'automargina d'una societat de costums rígids i retrògrads, i genera una vida bohèmia que es coneix amb el nom de Decadentisme. El tedi i el menyspreu amb què la contemplaven van ser definits per Baudelaire amb el mot anglès spleen.


Elements configuradors: la poesia simbolista, la musica i les arts plàstiques.

Elements configuradors:la poesia simbolista,La música i les arts plàstiques.
Desapareixen,doncs,les fronteres entre el llenguatge denotatiui el connotatiui el ritme poètic,les imatges i les metàfores s'instauren en la prosa.
La poesia busca noves formes rítmiques a través de la música.
El concepte de poesia,doncs,es dissocia del de vers i dóna lloc a l'aparició de gèneres intermedis entre la prosa i el vers com la prosa rimada.
Diferents arts s'apliquen a la narrativa,i surten textos suggerents basats en les imatges sensorials,visuals,auditives,tàctils,etc.,que desvetllen l'emoció ila imaginació dels lectors a través de la suggestió.


La nova narrativa.
A partir del 1891 el crític d'art Raimon Casellas perfila els elements en què es basarà la narrativa modernista de la dècada posterior.Casellas basa els seus criteris en la captació de la realitar a través de l'emoció que ha sentit i que li permet de transcendir les aparences de la realitat externa.
Els narradors modernistes utilitzen,tot modificant-los,alguns elements naturalistes.
Aquestes idees s'empelten de la teoria de l'autorealització de Schopenhauer,segons la qual l'ésser humà vol independizar-se a través de la voluntat,però les forces reaccionàries i annul·ladores tendeixen a destruirlo,i es dóna pas al pessimisme de Nietzshe.
L'anàlisi i la tècnica modernistes comporten una estructura narrativa acumulativa i segmentada.
Algunes de les obres més emblemàtiques ens donen un bon exemple del que acabo d'apuntar.
Victor Català declarà que havia escrit dos capítols més de Solitud,després perduts,anèctoda que assenyala l'estrucutura acumulativa de l'obra.